L’aula d’acollida

El departament d'Educació, després de rebre els resultats de l'informe PISA, va adduir que hi havia “una sobrerepresentació d'alumnes d'origen migrant i que això feia baixar la mitjana catalana”. Després, va rectificar.

Hi hauria sobrerepresentació si, per exemple, s’hagués avaluat una meitat d’alumnes d’origen migrant en tot l’informe si a les escoles catalanes no hi ha, en realitat, el cinquanta per cent d’alumnes d’origen migrant. Si resulta que sí, l’informe no estaria sobredimensionat i reflectiria la realitat catalana.

La qüestió em porta, però, i sobretot, a les aules d’acollida. Aquest sistema que hem posat en marxa per a aquests alumnes. Diria que les aules d’acollida són una bena per a una canonada.

A l’escola de la meva filla, pública, en un entorn benestant, hi van arribar dues nenes, l’una islandesa i l’altra, pakistanesa. Tant l’una com l’altra, d’uns deu anys, van passar-se un curs no entenent gaire cosa. Els pares d’una d’elles, a més, no parlaven ni català, ni castellà, ni anglès. Llavors, al cap d’un any, les dues nenes ja parlaven català i castellà i la mica d’anglès. El sistema les va poder “absorbir” perquè només eren dues i de la mateixa edat. Què pot fer una escola que rep, posem pel cas, vint alumnes, tots d’orígens diferents i d’edats diferents? Esclar que una noia de 16 anys –també parlo d’un cas que conec– vinguda de les Filipines el primer any a l’institut suspèn matemàtiques, perquè no entén res.

Amb tres mesos en una “aula d’acollida” i vint alumnes, què es pot fer? Què es fa, després d’aquests tres mesos? Com que som un país que rep i rebrà molts alumnes d’aquestes característiques, el que s’ha de fer és pensar com s’ha de fer i destinar-hi professionals extres.