La despesa militar el 2023 als EUA va ser de 761.000 milions de dòlars. A la UE, de 268.000 milions de dòlars; i a Rússia, de 81.000 milions de dòlars. Per a la UE, guanyar la guerra a Ucraïna no és una qüestió de despesa militar (en tenim de sobra). Cal voluntat de guanyar i acceptar que hi haurà baixes. Europa no ho accepta.
Per a Espanya, incrementar la despesa militar de l’actual 1,3% del PIB, 19.721 milions d'euros, al 2% el 2030, 30.343 milions d'euros, suposa disposar en aquests cinc anys de 26.385 milions d'euros més, si el creixement és lineal. No hi ha manera de gastar-los o invertir-los, tret de comprar avions, radars i míssils, entre d'altres, als EUA. No hi ha indústria a Europa especialitzada en defensa capaç de respondre a aquesta demanda a curt termini. La petició dels EUA d’augment de la despesa militar té, sense dubte, això en ment, i més amb una administració tan mercantilista com l’actual. També intenta ara, aprofitant la feblesa d’Ucraïna, cobrar-se (en excés i en matèries primeres) la despesa militar feta fins ara.
Espanya, des del segle VIII, no ha patit una invasió militar, tret de la francesa de 1808. No és el cas de Polònia, ni dels estats bàltics, que van ser envaïts en nombroses ocasions, la darrera el 1940 pel Tercer Reich i el 1944 per l'URSS.
La inversió militar és de més del 3% del PIB a Estònia, Lituània, Letònia i Polònia i de menys del 2% a Itàlia, Espanya i Bèlgica. La resta d’estats d'Europa estan entorn del 2%. L’única excepció és Grècia, que té un pressupost militar de més del 3% del PIB pel record de la cruenta guerra amb Turquia a l’inici del segle XX, de la qual encara pateix conseqüències (com, per exemple, Xipre).
Això fa evident que ara la despesa militar dels estats membres de la UE, amb una Rússia propera i imperialista, està lligada a la seva pròpia memòria històrica.
La petició explícita dels EUA que tots els estats de l’OTAN augmentin la seva despesa militar a més del 2% del PIB té dos objectius: reduir la contribució dels EUA al pressupost de l'OTAN, que és del 15,8%, igual que la d'Alemanya (Espanya hi contribueix amb el 5,8%), i crear un mercat de demanda que només la indústria dels EUA pot satisfer a curt termini.
Espanya forma part d’un club polític i comercial, la UE, que ens ha transferit del 1980 al 2010 sense contrapartides 80.000 milions d'euros. Les nostres infraestructures finançades amb fons europeus són excel·lents. La xarxa espanyola de ferrocarrils d’alta velocitat és la més gran d’Europa i la capacitat portuària espanyola no se saturarà fins d’aquí trenta anys.
Ara la UE demana que incrementem el nostre pressupost militar al 2% del PIB, com ja fan la resta dels estats membres. Més enllà de la raó i el fonament de la petició, que són discutibles, no ens hi podem negar. Cal fer-ho, per raons polítiques. Però com ho fem és una decisió nostra. La inversió en defensa pot tenir un component tecnològic important. L’aviació, l’espai, internet, els antibiòtics i l’energia nuclear són descobriments que, sense la demanda i l'impuls militar, no s’haurien produït o haurien arribat més tard. El primer que es conclou de complir la petició d'incrementar la despesa militar és que cal dedicar aquesta despesa a l'àmbit científic i tecnològic, i el segon és aprofitar-ho per fer aquesta despesa conjuntament amb altres empreses d’Europa, de manera que s’incrementi el grau d’internalització de la nostra indústria, tècnica i ciència.
El president Eisenhower va dir als anys 50 que el lobi de la indústria militar americana podia condicionar la política dels EUA. Llavors les grans empreses eren les de producció militar (Northrop Grumman, GE, Raytheon, Electric Boat...). Avui les grans empreses les troben en el camp de la digitalització, les comunicacions i les xarxes. No hi ha tecnologia militar que no tingui doble ús en el camp civil. La frontera entre el camp civil i militar és avui fina i tènue. Això dona una pista d’on invertir i com invertir, tot complint amb les peticions de volum de la CE, pel que fa a la indústria de defensa. Donat que aquests pressupostos són públics, el govern té la capacitat de guiar i fins i tot dictar l’activitat com consideri que és més adequat des del propi interès industrial. Fer créixer el pressupost per a defensa dona al govern una gran capacitat per fixar i exercir una política industrial.
Per a l’aviació, i en part, per a l’espai, el camí és Airbus. La presència a l’espai té un doble component civil i d’intel·ligència militar, clau en la guerra d’Ucraïna.
Per a la construcció naval militar, té sentit buscar una associació europea, singularment amb França, a raó de la col·laboració que ja té amb Espanya des de fa anys i que ha condicionat la cadena de subministrament, que ha treballat amb estàndards francesos.
Per a la guerra terrestre, el soci podria ser alemany o francès, com una continuació del mercat de l’automòbil.
Però el que cal és que aquesta demanda pública vagi acompanyada de programes per a l’enfortiment i la tecnificació de les nostres empreses que treballen en el camp de la defensa. És el que produiria resultats tangibles perquè la inversió que suposa la defensa tingués un efecte positiu en el teixit industrial propi.
La indústria espanyola té el problema de la mida de les empreses, en general massa petites (moltes pimes). Un programa com aquest, en el qual el govern té la clau de la demanda, hauria d’impulsar la col·laboració, la integració i la consolidació del sector industrial afectat. Seria un benefici tangible encara que d’abast moderat.
Si ho hem de fer, fem-ho, però aprofitem els beneficis que ens pot reportar.
