L’atracció de la llibertat
Hi ha idees poc reflexionades que circulen sense cap comprovació: “Els EUA i Europa van perjudicar i enganyar l’URSS una vegada acabada la Guerra Freda”; “No els vam ajudar a la democratització i la recuperació de l’economia de mercat”; “Rússia se sent insegura i amenaçada per l’avenç de l’OTAN a l’est: es va dir que això no passaria i no s’ha complert”; “Als EUA els va bé la guerra a Europa, perquè afebleix Rússia sense efecte sobre la seva economia ni la seva població”.
Acabada la Guerra Freda, molts estats nascuts del Pacte de Varsòvia o provinents de la Federació Russa es van aproximar a l’òrbita de la UE i de l’OTAN. No és sostenible l’argument que diu que això és fruit d’un engany: són massa estats. Era la fi d’una època d’autoritarisme, els atacs de Rússia a Geòrgia el 2008 i a Ucraïna el 2014 van incrementar els temors de noves agressions i es van buscar solucions. Els EUA i la UE tenien un entorn econòmic i polític més pròsper i més lliure: eren l’alternativa. A l’Europa Central, l’experiència de qui ha patit el domini d’una potència estrangera que limita les llibertats i condiciona el creixement econòmic és una experiència real. Les fronteres al sud estan fixades per la geografia –el mar, els Alps i els Pirineus–. Al centre i al nord d’Europa hi ha una plana immensa: hi ha territoris que han canviat d’estat tres vegades en un segle –Alsàcia, Silèsia, Prússia oriental…– i on el perill d’invasió és real perquè és habitual.
Quan es va acabar la Guerra Freda, Mikhaïl Gorbatxov va considerar que la seguretat de l’URSS estava “continguda en les estructures d’Europa”. L’Exèrcit Roig es va reduir a la meitat i el pressupost de defensa entre el 1992 i el 1996 va disminuir un 90%. Rússia no temia Occident: l’objectiu era reconstruir una economia maltractada per 70 anys de comunisme. Els EUA es van resistir a l’expansió de l’OTAN –el president Clinton va fundar una vaga associació per la pau, Partnership for Peace, com a alternativa pal·liativa, que va tenir un èxit moderat.
Occident no va desestabilitzar políticament la Unió Soviètica ni va promoure la independència de les seves repúbliques. Ucraïna es va declarar independent de l’URSS el 1991: l’ànsia de llibertat i la voluntat de desvincular-se de la “protecció de Rússia” eren imparables.
Es va desmantellar l’estructura política i econòmica de l’URSS i, en aquella confusió, un grup, amb el suport del poder polític, es va apoderar de la propietat de les empreses. D’un règim socialista es va passar a una economia desregulada en mans d’uns quants, amb la connivència del nou poder polític, que buscava la consolidació. Va ser un pacte tàcit: per a uns el poder polític, per als altres els beneficis d’una privatització precipitada d’un estat on tot era públic. Els que van dissentir –Mikhaïl Khodorkovski i Alekséi Navalni– van ser expropiats i empresonats. El resultat va ser la cleptocràcia actual, derivada d’un problema intern i no d’una agressió externa d’Occident.
Diu Robert Kagan que l’hegemonia és una condició més que un propòsit i l’imperialisme un esforç actiu d’un estat per forçar-ne d’altres dins la seva àrea d’influència. Occident no ha estat imperialista en relació a Rússia, però sí que era i és hegemònic, una situació aguditzada per la política descaradament imperialista de Rússia. L’atracció que l’economia liberal i la democràcia generen, malgrat falles significatives –el Vietnam, l’Iraq i l’Afganistan, Llatinoamèrica…–, és la prova de la manca d’alternatives atraients.
L’intent de democratització i obertura de Bielorússia i d’Ucraïna, i la repressió exercida pel seu govern autocràtic en un cas i per la intervenció directa de Rússia en l’altre, han fet evident que l’única alternativa és Occident. La imatge de Rússia ha perdut atractiu perquè ja no es pot associar al marxisme, que tenia els indubtables atributs de ser modern i donar el poder als desfavorits. Lenin i Trotski eren líders revolucionaris atraients per als partidaris de la llibertat i la igualtat. Avui no existeixen i Putin representa el retorn al passat del pitjor autoritarisme.
El problema de Rússia és el poc atractiu de la seva política i el rendiment mediocre de la seva economia, objectivament la menys igualitària del món. Les àrees d’influència es guanyen per l’atracció, no s’imposen per la repressió. El president Putin no tem l’agressió d’Occident, tem la comparació del seu règim amb Occident malgrat la propaganda repressiva. Ha dit que el problema més important del segle XX ha estat la desaparició de l’URSS. Tot al contrari.
Això porta al somni d’una tercera via, al record de la Comuna de París, que va durar just tres mesos. En circumstàncies difícils, havent estat França derrotada per Prússia, es va crear, a partir d’un govern municipal, un règim polític d’estat que va ser democràtic, liberal i efectiu. Però hi havia interès en demostrar que el que havia estat una realitat va ser un miratge. Calia no deixar ni rastre de possibilitats, fer com si el somni no hagués existit.
