L’atlantisme inevitable
El gran conflicte global del present és el que enfronta els EUA i la Xina. En aquest marc, la guerra d’Ucraïna no és més que un conflicte regional. Rússia, de la mà de Putin, ha agredit un veí nostre. Europa podia reaccionar a la Chamberlain però, afortunadament, no ho ha fet. El trasbals causat en els països fronterers amb l’antiga URSS, inclosos Suècia i Finlàndia, és un bon testimoni de fins a quin punt els europeus estem vivint l’agressió de Putin com un desafiament que només pot empitjorar si no l’aturem ara mateix amb una rèplica suficient.
Europa ha decidit que la defensa contra l’agressió seria mesurada. Per una banda, proveiria Ucraïna de capacitat defensiva, però no ofensiva, amb l’objectiu d’aturar i revertir la invasió de Putin. Per l’altra, faria la guerra econòmica a Putin amb l’objectiu de castigar-lo i de negar-li qualsevol percepció de victòria. Tenint en compte la necessitat d’evitar l’escalada nuclear i les potencialitats econòmiques d’Europa, molt superiors a les de Rússia, aquesta és una bona estratègia.
Ara bé, és una estratègia que demana dues coses: sacrificis i l’ajut dels EUA. Pel que fa a sacrificis, hauria de ser ben evident que una guerra en comporta. Així, haurem d’augmentar la despesa en defensa i, per tant, renunciar a usos alternatius dels recursos compromesos, o acostumar-nos a viure utilitzant menys energia. Pel que fa als EUA, els necessitem de manera indispensable per al combat econòmic. Sense els EUA no hi ha sancions. També per la provisió d’equipament militar, encara que en aquest aspecte potser podríem passar sense. Però, esclar, ens costaria molts diners. L’ajuda americana ens facilita enormement la tasca. En un cert sentit, tornem a estar com el 1917 o el 1941, quan les democràcies europees van necessitar l’ajut americà per decantar la victòria de la seva banda. En la situació actual hi ha alguna diferència que, crec, no és essencial. Una és que aquesta vegada els EUA, que com en les dues ocasions anteriors tenen una administració demòcrata, han respost molt mes ràpid. De fet, tan ràpid que hi ha qui pensa que els EUA ens estan implicant en un conflicte que és seu. No és així. Aquest és un conflicte vital per a nosaltres, els europeus. És secundari per a uns EUA fixats en la Xina. De fet, si Trump en fos ara el president és dubtós que s’hagués apressat a acudir en socors d’Ucraïna, és a dir, d’Europa. Hem tingut sort que no ho sigui, però el futur es una incògnita.
En aquesta vida res no és gratis. Com hem vist a la reunió de Madrid de l’OTAN, on l’atlantisme ha tancat files i el compromís defensiu europeu s’ha refermat, el preu del suport americà ha estat l’alineament d’Europa amb els EUA en el conflicte amb la Xina. Abans de l’agressió de Putin, una perspectiva lògica, que per a mi era la ideal, era la d’una Europa que, si no neutral, es mantingués amb veu pròpia en aquest conflicte. Una Europa que fos pont, que propiciés el diàleg, que moderés el conflicte. Però aquesta perspectiva l’ha esberlada Putin amb la seva invasió. A Europa només li ha quedat l’alternativa de ser Chamberlain o d’acollir-se, i reforçar, el pacte atlàntic. Als que considerin la reunió de l’OTAN a Madrid una “obscenitat” –ho ha dit un diari català– els demanaria que m’expliquessin en què es diferencia la seva posició de la de Chamberlain.
No oblidem tampoc un aspecte decebedor de la conducta xinesa. La Xina no ha propiciat en absolut que Europa pogués ser pont. No va fer tot el que podia, que era molt, per evitar la invasió quan Putin li va fer entendre les seves intencions abans de materialitzar-les. Més aviat sembla que va calcular que d’això en trauria la satel·lització de Rússia.
És indubtable que la guerra està portant a la polarització del món. El somni multipolar on Europa tingués una personalitat pròpia i destacada s’està esvaint. En un món bipolar, Europa serà aliada dels EUA i el lideratge serà d’aquests, la qual cosa no impedeix, esclar, que Europa pugui tenir inflexions pròpies i moderar instints bel·licosos d’algun aliat. Certament, un món multipolar seria millor que un món bipolar. Ara bé, en un món en què hi ha Putins la bipolaritat no té per què empitjorar la situació. Ans el contrari: com ja va ser el cas amb la Guerra Freda, pot ser el que acabi evitant la guerra calenta. La perspectiva d’una nova guerra freda entre blocs liderats pels EUA i la Xina no és engrescadora. Tant de bo que la poguéssim evitar. Però Putin ens hi ha posat més a prop.