L’assassinat del marmessor
Aquest dies —fruit d’una sèrie documental, Matar al presidente, que Mònica Planas ja ha comentat en aquest diari— han tornat les especulacions sobre potencials complicitats en l’atemptat contra Carrero Blanco. Sempre he desconfiat de les teories conspiratives. Crec que Caín va matar Abel. I en aquest cas que ETA va matar l’almirall. La qual cosa no treu que, per acció o per omissió, es poguessin donar actuacions que contribuïssin al crim. De fet, hi havia una certa unanimitat en pensar que, mort Franco, Carrero Blanco retardaria qualsevol transició. I l’espectacularitat de l’acció fa inevitable una pregunta: com podia ser que els etarres poguessin muntar aquella operació sense aixecar cap sospita?
Tres anys després, José Martí Gómez i jo vàrem entrevistar, per a El Correo Catalán, Rodolfo Martín Villa, llavors ministre de Governació del primer govern Suárez. El seu despatx era el mateix que havia ocupat Carrero Blanco quan era president del govern. En acabar l’entrevista em vaig entretenir un moment a mirar per la finestra que donava a la Castellana. Martín Villa se’m va acostar i em va dir: “Veu la parada d’autobús aquí davant? Com vostès deuen recordar, pocs dies abans de l'atemptat contra Carrero Blanco, Henry Kissinger va visitar Madrid i es va entrevistar amb l’almirall. Com poden imaginar, dies abans, l'FBI havia fet una minuciosa revisió de l’espai. I es va detectar una persona asseguda al banc de la parada que deixava passar els autobusos i seguia allà llargues estones. Aquesta persona va resultar ser un dels autors de l’atemptat contra el president del govern”. Què m’està dient? Que l'FBI tenia informació i no la va passar? Que la policia espanyola no en va fer cas? "Jo no li he dit res, només li he donat una informació”.
L’any 1999, en visita al CCCB, el rei Joan Carles I se’m va acostar a un pam com si m’anés a explicar un gran secret: "—Si això no hagués passat, ni tu ni jo seríem avui aquí —va dir. —Jo no— vaig contestar —vostè no ho sé. —Jo tampoc. —Per què? —Perquè Carrero no m’hauria permès fer el que jo havia de fer”.
Aquest breu diàleg va tenir lloc dins d’una fosca sala dedicada a l’atemptat contra Carrero Blanco, en el marc de l’exposició Temps de ràdio. Entre ombres es podia veure un vehicle estampat al sostre mentre se sentia música fúnebre alternant amb els partes de Ràdio Nacional d’Espanya d’aquell dia en què, ara fa 50 anys, ETA es va endur enlaire el marmessor de l’herència del dictador.