Quan dues generacions comparteixen sobretaula, sovint acaben discutint sobre quina ho ha tingut millor. Els grans ens defensem recordant que, a més a més de la dictadura, ens va tocar viure crisis, inflacions, l’abandonament del món pagès, l’enfonsament del tèxtil i uns tipus d’interès altíssims, sense beques Erasmus, ni vols barats, ni ajudes socials de cap mena. Això sí, el mercat immobiliari, sobretot de lloguer, tenia molta oferta a preus assequibles.
És un fet que els preus dels pisos són inabastables, quan no són directament indecents, en comparació amb els sous que es paguen aquí. D’aquesta crua realitat en pengen l’edat d’emancipació i la taxa de natalitat. Si mai passegen per Copenhaguen es creuaran amb parelles de vint-i-tants que porten un cotxet de criatura. Part de la raó és la facilitat que allà troben per conciliar, l’ensenyament a càrrec dels pressupostos públics en totes les etapes, universitat inclosa, i una política d’habitatge planificada que no és gaire difícil de capir: tothom sap que la canalla que neix avui necessitarà un pis d’aquí vint anys.
Aquí, en canvi, tot va deu anys més tard, en part perquè vivim més anys i perquè la generació que ara estem acabant de pagar la hipoteca ens vam beneficiar de l’embranzida de l’ascensor social d’un país on encara hi havia moltes coses per fer. Però també perquè aleshores teníem un ascensor personal amb moltes ganes de pujar amunt, amb molts estímuls per marxar de casa els pares, tant si era per guanyar més llibertat com si era per viure amb més comoditat. Aquest ascensor, avui, també ha quedat frenat.
