És innegable que la universitat va experimentar, al llarg del segle XX, un canvi radical que va consistir a engrandir el ventall de possibilitats d’accés dels estudiants als estudis superiors. Aquesta és, probablement, la dada més significativa de la nostra història recent. El que era un reducte reservat a les elits es va convertir en un espai al qual podien accedir i on es podien desenvolupar plenament ciutadans provinents de diverses realitats socials. És el que anomenem ascensor social, que ha estat possible gràcies a la inversió pública i la consolidació de l’estat del benestar i ha permès que ser universitari deixés de ser un privilegi i es convertís en un dret.
I ara? Fins a quin punt l’ascensor social continua sent una realitat? Totes i tots plegats hem procurat que les desigualtats de la societat no es reflecteixin en els nostres campus, aprofundint en un compromís comunitari amb iniciatives diverses, com ajuts a l’estudi per afavorir l’equitat i altres mesures per fer front a causes sobrevingudes i de tota mena.
Però ho hem aconseguit? Només cal revisar les dades més recents de l’Idescat. La taxa de risc de pobresa (Arope) a Catalunya ha augmentat fins al 26,3 % el 2020. I l’índex S80/S20, que valora la relació entre els ingressos del 20% de la població amb la renda mitjana més alta i el 20% amb la renda més baixa, ens mostra que les famílies amb més ingressos acumulen sis vegades més renda que les famílies desfavorides. I en l’anomenat índex Gini, en el qual 0 és la màxima igualtat i 100 la màxima desigualtat, Catalunya se situa en una valoració del 31,7.
Som conscients, a la universitat, d’aquesta realitat? Fins a quin punt, entestats en el dia a dia d’una gestió cada cop més burocràtica o capficats en col·laboracions i rànquings internacionals, disposem d’un espai institucional per procurar que la universitat no sigui el territori de l’exclusió i esdevingui motor d’un creixement multireferencial?
Què podem fer per evitar que l’accés a les noves eines del coneixement no engrandeixi encara més l’abisme? “Un aspecte clau de la crisi educativa –ha escrit la filòsofa Marina Garcés– és la ruptura del temps de la promesa, de la idea que l’esforç d’avui tindrà demà un premi, una vida millor”. Parla de l’educació primària i sosté que, a hores d’ara, ja no és una garantia de mobilitat social. Però la seva reflexió es pot estendre a tots els nivells educatius.
Ens convé passar de l’assumpció del concepte d’inclusió, de la igualtat d’oportunitats, a una responsabilitat concreta. Més enllà del suport polític i el finançament que reclamem insistentment, les universitats públiques assumim un compromís ferm de destinar tota la nostra capacitat de treball a continuar enfortint una universitat compromesa i socialment responsable.
Aquests són alguns exemples concrets de l’assumpció del concepte d’inclusió en les universitats públiques catalanes: persones amb discapacitat sensorial han aconseguit avançar en els estudis, amb una dedicació rellevant més enllà de la universitat; estudiants amb discapacitat motriu disposen d’espais accessibles als edificis universitaris, per facilitar la seva formació; dones que venen a Catalunya i que han estat víctimes de tràfic de persones o de matrimonis forçats han pogut acabar els estudis amb la col·laboració d’entitats socials; persones amb discapacitat intel·lectual han seguit cursos a la universitat; persones usuàries de serveis socials poden estudiar a la universitat, enriquint el seu bagatge personal i el de la resta d’estudiants; persones més grans de 50 anys, que en el seu dia no van poder accedir a la universitat, ara són a les aules, i persones refugiades o provinents de zones en conflicte poden continuar els seus estudis a les nostres institucions.
No es tracta, doncs, de fer discursos a favor de l’equitat amb els quals tothom està d’acord, sinó de pensar en les persones, de posar cara al patiment i l’exclusió social. Des de les universitats públiques catalanes hem de saber transmetre a la societat la importància de la nostra responsabilitat com a veritable instrument de transformació social per construir societats millors.
Només així s’entendrà la importància que les universitats disposin de persones i recursos per atendre la diversitat i aconseguir que l’educació superior esdevingui un veritable dret universal. Aquest és un dels reptes més decisius, a les portes del tercer decenni del segle XXI, per erradicar les desigualtats en l’accés a la formació universitària i també per garantir un acompanyament efectiu no només en el decurs de la vida universitària, sinó en els primers passos cap a la inserció laboral. En resum: renovar amb constància el nostre sentit de servei públic a la societat.
