Llegim a l’ARA que l’artista Carolina Bianchi, que podem veure al festival Grec, de Barcelona, “es droga a l'escenari per denunciar la violència sexual”. Efectivament, “es pren una barreja de tranquil·litzants semblant a la droga de la violació”, que fan que “s'acabi adormint al mig de l'escenari”. El director del festival, Francesc Casadesús, ha dit que "és un espectacle totalment controlat mèdicament", però això no treu que m’amoïni, perquè quan vaig al teatre i algú a l’escenari badalla, jo badallo i, sense cap droga, m’agafa una passió de son incontrolable.
Algú dirà que sap greu que la Carolina es drogui cada nit a l’escenari, perquè una altra que ho feia, l’enyorada Amy Winehouse, va acabar fatal. I algú altre ens recordarà que, no fa gaire, es va aturar una obra de teatre perquè un actor fumava (de veritat, no fent-ho veure) a l’escenari. No faltarà qui digui que els actors que desitgen tenir una carrera llarga, per interpretar un personatge, fan servir les tècniques que han après, i els espectadors assistim a la il·lusió que allò que fan és cert. I que d’aquesta manera ens estalviem que les intèrprets de Desdèmona hagin de perdre la vida i que les de Justine hagin de ser violades i torturades. Entenc que ja ens vam estalviar que Jack Lemmon i Lee Remick anessin borratxos al rodatge de Dies de vi i roses.
Però és que estem parlant d’una performer, no d’una actriu. Estic segura que aquest espectacle conté l’embrió del següent, on ella mateixa explica el procés de denúncia cap a ella mateixa per haver-se obligat a drogar-se durant l’obra. Ella és la directora de l’obra, per tant hi ha, clarament, un abús de poder cap a ella mateixa.
