L’art i els sentiments

Piero Manzoni és un artista conceptual que va passar a la història per l’obra Merda d’artista. En lloc de fer una bella obra d’art, va defecar, va envasar els seus excrements i en va dir art. Les llaunes es van vendre al mateix preu que l’or, perquè va ser el valor que Manzoni va assignar a les seves deposicions. Es troben en museus com el MoMA de Nova York o el Centre Pompidou de París. I en mans de col·leccionistes. Una es va arribar a subhastar a Sotheby’s per 124.000 dòlars. De sobte, va passar un fet inesperat. Bonalumi, col·laborador de Manzoni, va revelar que algunes llaunes no contenien femta, sinó guix. Problema: com que les llaunes sense excrements no valen res, cal obrir-les per saber-ho. Però cap propietari vol fer-ho, perquè una llauna oberta no es pot tornar a tancar. Hi hagi el que hi hagi a l’interior, ja ha perdut valor.

Punt i a part.

L’altre dia vaig anar a una audició privada. El músic, aficionat però bon músic, abans d’interpretar Mozart i Beethoven ens va dir: “Mireu, no soc professional. Soc aficionat. I faré imprecisions. Però la meva professora de música sempre em deia que l’important en art no era fer-ho bé o malament, sinó transmetre sentiments”. En aquest cas, amb sons. Doncs bé, l’art conceptual pot ser tan conceptual com vulgueu, però els conceptes són això, conceptes, i no transmeten sentiments.

A mi no és que m’agradi o em disgusti l’art modern. Senzillament, em pregunto si, quan veig una obra pictòrica o una escultura o arquitectura o teatre o música, m’arriba alguna cosa a l’ànima. Pot ser angoixa, ràbia, pau o bellesa. Pot ser perdó, tristor o alegria. Però si no arriba cap sentiment, és art? Molta de la producció actual musical o pictòrica, per posar exemples, per no dir del cinema, és un producte pensat conceptualment o comercialment. I no passa res, tot és vàlid a l’hora de produir, de deixar anar la creativitat. Però una altra cosa és que arribi al cor de la gent, que la transformi, que tingui la potència de moure l’ànima o l’ànim. Aquestes seran les obres que perduraran. Perquè l’art va sorgir com una necessitat d’expressió de l’ésser humà de sentiments, de grandesa, de transcendència, de tristor o d’amor. I tota la resta, què voleu que us digui, si ven entrades, doncs benvingut per a l’economia, però, com a persona abans que economista, per a mi mai no serà art.