De l’article de l’escriptor Jaume Vidal i Alcover (Manacor, Mallorca, 1923-Barcelona, 1991) a l’Avui (13-VIII-1986). El passat 26 de març va morir l’escultor Richard Serra (San Francisco, Califòrnia, 1938-Nova York, 2024). Aquest artista, de pare mallorquí, destacava per posar en el paisatge urbà peces monumentals com l’anomenada El mur a la plaça de la Palmera, a Barcelona. Treballava sobretot amb acer Corten, material que coneixia bé per la seva experiència en una indústria del ram, tot i que l’obra en el barri de la Verneda i la Pau la va elaborar amb formigó armat.
Al llarg de les carreteres han sorgit tot d'escultures i ara veig que també se'n posen, cada vegada més, per les places, carrers i jardins de les ciutats. A Mallorca, el que encara no sabem si hem d'anomenar Parc de Mar o Parc de la Mar arribarà a ésser un museu a ple aire d'escultura contemporània. L'altre diumenge sortien retratades a la premsa mitja dotzena d'escultures encarregades per l'Ajuntament a diversos artistes i col·locades a diferents indrets de Barcelona. [...] De l'escultura d'Eduardo Chillida a la plaça del Rei es comenta que sembla feta a mida d'aquesta plaça, comentari una mica desconcertant, perquè no sabem si es refereix a la grandària, a les proporcions o a l'estil. Apareixen també les escultures d'Anthony Caro al nou parc de l'Espanya Industrial, que, per cert, ha quedat molt bé; l'amuntegament de blocs vermellencs —peça polièdrica, en diu el comentarista— de Marcel Martí a la plaça de Salvador Allende; i finalment les de Sergi Aguilar a la via Júlia i de Richard Serra a la plaça de la Palmera. Els veïns dels respectius barris estan molt satisfets d'aquests ornaments dels seus habitatges; els uns més que els altres, naturalment, perquè hi ha escultures que en general agraden sense problemes i n'hi ha que no agraden tant. Però, això sí: tots els més immediats usufructuaris d'aquests luxes urbans es demanen què signifiquen aquestes escultures, quin sentit tenen. [...] Els veïns de la via Júlia han comprès que l'escultura d'Aguilar és la R de Roquetes, i han quedat descansats i satisfets. En canvi, els de la plaça de la Palmera diuen que els han plantat una paret i malparlen de l'escultura de Richard Serra. Naturalment, ni la intenció d'Aguilar era fer una R ni la de Serra fer una paret. Però el poble, l'estimat poble, ho vol així. En la desenfrenada cursa de l'afirmació i l'originalitat de l'obra d'art —no solament en escultura; també en pintura, en música, en literatura— hem arribat a donar com a creació artística la pura troballa, el capritx gratuït, tot de realitzacions materials que es neguen al comentari, que afirmen la seva voluntat de viure fora de la intel·ligència humana, que fan impossible que es parli d'elles. És l'art inefable. I això fa una mica de basarda: és poc humà. Ja sé que amb el temps aquests blocs de pedra o de ciment armat, de ferro, d'alumini, de plàstic, seran batejats per la gent que els vegi cada dia, hi jugaran les criatures, en faran castells o fàbriques —depèn del joc—, en una paraula, els incorporaran, els utilitzaran, i aleshores cobraran un sentit, encara que del tot aliè probablement a les intencions dels autors respectius. La lectura, diguem-ne, dels veïns de Roquetes és tota una lliçó.
