L’arribada a Sitges dels ‘Greco’ de Rusiñol (1894)

De la crònica sense signar –traducció pròpia– publicada a La Vanguardia (6-XI-1894) que dirigia Modesto Sánchez Ortiz (Huelva, 1858-Madrid, 1937), periodista que va vincular aquell diari al moviment modernista. Aquesta tardor ha fet 130 anys de la processó cívica que va rebre els dos quadres d’El Greco (Les llàgrimes de Sant Pere i Maria Magdalena penitent) que Santiago Rusiñol havia comprat pel Cau Ferrat de Sitges.

Era el centenar de sempre. Literats, artistes, periodistes, la joventut que aspira a renovar les nostres lletres i les nostres arts, els homes de la generació anterior que amb la seva obra l’han il·lustrat i enriquit, tots tenien la seva representació en aquella comitiva entusiasta, que anava cap a Sitges a celebrar la festa anyal del modernisme. La satisfacció de la trobada, la satisfacció de veure’s aplegats, el contacte d’esperits, per dir-ho així, animava als grups d’expedicionaris ací i allà escampats pel vagons del tren. [...] Formen la legió literària uns i ostenten altres la representació d’entitats científiques, econòmiques o polítiques de Barcelona. [...] En totes les converses ressalta un esperit unànime que podria resumir-se en dos punts capitals: un amor entranyable a Catalunya, a la nostra llengua, a les evolucions progressives de la nostra cultura. A més d’aquest amor a les nostres coses, un entusiasme incondicional per l’art modern i... l’antic, o allò que és el mateix: un horror invencible a les manifestacions antiquades carques i cursis d’anys enrere. Si afegim a aquests sentiments l’estimació incommovible a Santiago Rusiñol, que figura al capdavant dels qui en les lletres i les arts representen aquest moviment intel·lectual, queden resumides les aspiracions dels pelegrins a la Meca modernista. A les onze del matí d’ahir els expedicionaris davallaven del tren a terra sitgetana. A l’andana els esperava Santiago Rusiñol amb els braços oberts, rodejat dels nombrosos i simpàtics amics de la població, el modernistes militants de la localitat. Acabat el capítol de les abraçades i encaixades de mans, es va organitzar tot seguit l’entrada triomfal dels “Grecos”, primer número del programa. Els nostres lectors coneixen bé les dues pintures del genial Theocupoli que Rusiñol ha comentat aquí. Traslladant processionalment les dues obres del pintor greco-hispà al Cau Ferrat es volia honrar la memòria del vell mestre independent que es va guanyar el qualificatiu de “boig” quan, abandonant la imitació de Ticiano, es va lliurar als impulsos del seu temperament original. El dibuixant Labarta muntat en un cavall que lluïa antics i vistosos abillaments obria la marxa del pintoresc seguici artístic. El seguia el pintor Romeu que duia la bandera del Cau Ferrat, senyera gloriosa. Venien després les dues pintures d’El Greco, muntades sobre vares sostingudes per artistes que es rellevaven durant el trajecte entre balcons amb domassos que feien de marc a les formoses dones de Sitges, joves i grans que saludaven somrients des de balconades i finestres o des de les entrades de les cases amb rerefons de patis guarnits de flors i vestits de llum que tan bé plasmen en les seves teles els pintors catalans. [...]