L’argument maquiavèl·lic i l’argument kantià (1920)

Article de Joan Crexells (Barcelona, 1896-1926) a La Publicidad (8-VI-1920), abans de la catalanització d’aquell diari. Traducció pròpia. És una crònica sobre les eleccions alemanyes enviada des de Berlín, on ampliava estudis i feia de corresponsal de premsa. Enguany és el 300 aniversari del naixement i el 220 de la mort d’Immanuel Kant (Königsberg, Prússia, 1724-1804). Avui fa 497 anys moria Maquiavel (Florència, 1469-1527).

Som en plena campanya electoral a Alemanya. Cada partit usa els arguments que li semblen més a propòsit per guanyar-se els electors. Els deutschnationalen diuen, per exemple: “Elegiu un Parlament nacional”, mentre que els independents criden: “Elegiu un Parlament socialista”. Però el més curiós és l’argument dels partits del govern. Aquests diuen: “Si nosaltres sortim desfets de la lluita electoral, mancada Alemanya de partits que sàpiguen contemporitzar i suportar-se mútuament, lliurada a dues intransigències, la guerra civil és inevitable. Per tant, fins i tot els nostres enemics han de votar-nos per evitar mals terribles per a Alemanya”. Què cal que faci un elector deutschnational, per exemple? ¿Ha de votar segons li dicta la seva consciència, el seu partit, o bé, donades les circumstàncies que rodegen l’elecció present, ha de donar el seu vot als partits mitjans [sic]? Això forma part d’un problema moral molt ampli. És el problema de la possibilitat d’adaptar-se, que podria formular-se així: ¿és moral adaptar-se? Davant d’aquest problema lluiten dues concepcions que tenen probablement els seus punts culminants en Maquiavel i en Kant. El primer diu: “Adaptar-se és el deure essencial del partit”. Mentre que el segon diu: “El deure moral és absolut; obrar moralment és obrar absolutament com ha de ser”. Ara bé, el deure absolut val per a tots els temps i per a totes les circumstàncies i, per tant, no se’l pot fer dependre d’un determinat estat de coses. “Obra solament segons una llei general (absoluta)”, diu Kant. Fes allò que hagis de fer, passi el que passi. Per tant, no has d’adaptar-te; no has de basar la teva acció en circumstàncies temporals. Les dues orientacions tenen els seus perills, i d’això són exemples els dos grans homes esmentats, malgrat els seus esforços per evitar-los. Adaptar-se té el perill de perdre’s en les circumstàncies, de perdre’s en els mitjans i no poder assolir un fi. Quan una regla de Maquiavel se sotmet a la prova del “¿a fi de què?”, acaba per dir: “a fi que l’estat sigui fort”. I llavors és perfectament lícit preguntar: “i ¿a fi de què, l’estat ha de ser fort?” De manera que es forma una inacabable cadena de mitjans sense un fi absolut que els justifiqui a tots. D'altra banda, el defecte de Kant és el contrari: és no arribar mai a la realitat, és no tocar de peus a terra, com li agrada dir amb admirable justesa a Francesc Pujols. Obra de tal manera que la teva acció no depengui de cap circumstància, és a dir, de cap situació de fet, de cap impuls propi, de cap esperança de recompensa; és simplement el no-res. Vet aquí com en un nimi problema d’eleccions, en la motivació d’una modestíssima acció, entren en joc els més alts principis morals. Veurem quina actitud prenen els petits Kants i els petits Maquiavels que formen el cos electoral de la República Alemanya.