Els de l’“apuntar i no oblidar”

Queda enrere el soroll greu de les lentes portes blindades que es tanquen darrere dels presos i les preses, els murs, els coberts de plàstic, els recomptes, l’aïllament. I és una bona notícia. Amb cara de joia o d’enterrament, debatent sobre quin paper adoptar després de l’indult, els nou polítics independentistes condemnats pel Tribunal Suprem són al carrer. A Bèlgica, Puigdemont, Comín i Puig, i Clara Ponsatí a Escòcia, mantenen el pols jurídic europeu i esperen una sentència que els permeti posar en evidència la justícia espanyola i aplani el camí del retorn. L’estratègia de Jaume Asens d’impulsar la reforma del delicte de sedició avança i podria acostar la solució per als exiliats, als quals avui en dia una part de la judicatura i de la política espanyoles voldrien veure empresonats per després llançar la clau al mar.

Amb els polítics independentistes al carrer, no hi ha condicionants per no posar obertament les cartes damunt de la taula i veure quina és la realitat en un país que gairebé quatre anys després de l’octubre del 2017 no és el mateix. El 52% del Parlament evidencia que el sobiranisme és avui majoritari; que Jordi Sànchez i Pere Aragonès tanquessin un acord de govern li dona capacitat d’acció; però la força del carrer s’ha malaguanyat i és una incògnita si la capacitat d’indignació es manté en una societat que s’ha sentit en diversos graus abusada, enganyada o frustrada per la política.

De moment, la injustícia continua actuant d’aglutinador, com en el cas de l’abús de poder del Tribunal de Comptes, un òrgan administratiu arrelat en la venjança política, capaç de continuar arruïnant servidors públics per actes més propis de la llibertat d’expressió en la seva funció de govern que del mal ús dels fons públics, com vol fer creure.

La sortida de la presó no és un acte de covardia, com s’interpreta des del “com pitjor, millor”, sinó de justícia i de realisme polític. Pedro Sánchez, un supervivent, sap que la seva majoria parlamentària passa pels socis independentistes bascos i catalans. També sap que primer ve el pronunciament del Consell d’Europa i que després arribarà el Tribunal d’Estrasburg. Potser també sap que l’apropiació del nacionalisme espanyol per part de la dreta més extrema només pot canviar amb una èpica transformadora i un constitucionalisme federalitzant d’Espanya. Una aposta no concretada amb la qual confia desactivar una part de l’independentisme català.

La Inquisició

La decisió dels indults és una manera de fer de la necessitat virtut i ha excitat la Santa Inquisició espanyola, que ha iniciat una cacera de desafectes que assetja bisbes, empresaris i qualsevol persona disposada a escoltar les raons dels altres, a modular l’opinió dels dogmàtics.

Al capdavant dels Savonarola, José María Aznar, l’home de la Guerra de l’Iraq, que assenyala traïdors amb la seva amargor habitual parlant de dies “per apuntar i no oblidar” i que insisteix en l’intent de deslegitimar el govern socialista dient que “el PSOE ha arribat al govern, almenys dos cops, en circumstàncies molt especials: una el 2004, com a conseqüència d’uns atacs terroristes utilitzats per afectar la credibilitat del govern; l’altra amb una moció de censura amb suport de separatistes i exterroristes”. També dins de la Conferència Episcopal s’assenyala Omella i el suport als indults quan l’arquebisbe d’Oviedo Sanz Montes recorda que “la unitat del nostre poble és un bé moral”.

Evidentment, al cor de beates s’hi suma Cayetana Álvarez de Toledo, que parla d’“apaivagament” i “involució identitària en què convergeixen Sánchez i el separatisme”. La dona que va fracassar a Catalunya exigeix imposar “el constitucionalisme” encara que sigui “per compassió cristiana, perquè el cap de la CEOE pari de ploriquejar, i els bisbes, de fomentar l’ateisme i destruir devocions”.

Amb el PP a la muntanya, com es pot reformar la Constitució com reclamaria la negociació amb Catalunya?

Bloquejats

Pere Aragonès i Pedro Sánchez es trobaran dimarts en aquest context. Tenen dos anys per veure quant dona de si la transformació d’Espanya i quin grau de paciència i de mobilització té l’independentisme, que no guanya per imposar-se però tampoc no sembla que hagi de retrocedir.

Els veritables obstacles es veuran ara quan a la taula de negociació es constati com estan d’allunyades les posicions i com són d’irreconciliables, avui. La majoria sobiranista catalana no ha arribat fins aquí per aconseguir ni un nou sistema de finançament mediocre ni una reforma de la Constitució que sigui assumible per a un PP que viu de l’anticatalanisme. Els obstacles són enormes i l’únic avantatge és que ara ja no es pot bombardejar Barcelona cada quaranta anys.