Aquests dies de desfilada de catifa vermella al Festival de Cinema de Canes, a part de comentar la tàctica elegantíssima de Cate Blanchett de colar una bandera palestina al seu vestit aprofitant el vermell de la catifa, es reprodueixen insistentment reaccions al voltant de l’edat del personal que la trepitja. Una de les primeres a rebre'n ha estat Jane Fonda, de qui tothom opina que als seus 86 anys està esplèndida i llueix un cos envejable. Traduït vol dir, bàsicament, que està prima i que el maquillatge i la cirurgia li esborren el que el pas del temps ens va deixant a la resta. Jane Fonda, com ella mateixa reconeix al documental Jane Fonda: In Five Acts, que recomano fervorosament, no està gens contenta d’haver passat per la cirurgia estètica. De fet, maleeix haver tingut la necessitat de canviar el seu físic per sentir-se bé. Molt abans de la cirurgia, Fonda va patir bulímia, així que la relació amb el seu cos mai ha estat positiva, encara que ella aprofités el boom dels seus vídeos d’aeròbic per generar molts diners que destinaria a l’activisme. L’actriu, com tantíssimes altres, ha estat víctima de l’educació que sotmet les dones a tenir una vida lligada a restriccions i malalties per culpa del judici extern sobre els nostres cossos. Quantes de nosaltres hem viscut amb complexos per culpa d’una pressió social que, quan érem joves, proposava l’anorèxia com a model? I com si no n’hi hagués prou amb destrossar la joventut, la pressió s’allarga fins als nostres dies finals. Cada edat és un motiu per dir si semblem més joves o més grans, si estem bé per l’edat que tenim o si ens hem cuidat menys del compte. Hi ha una pila de factors que intervenen en el nostre cos, però això tant és, del que es tracta és de lluitar sistemàticament en contra de l’envelliment. En les dones és especialment exagerat, sempre vistes com un cos, i molt més problemàtic en termes de salut, però quan Kevin Costner ha passat per la catifa vermella també s’ha comentat que no aparenta els 69 anys que té. I jo em pregunto: ¿Com se suposa que hem de ser als 69 o als 86? ¿I de quin estil de vida estem parlant? ¿De quina classe social? ¿De quina genètica? ¿I per què hem d’anar tot el dia en contra de l’edat? ¿No té més sentit agrair que, per les raons que siguin, vivim un any rere un altre i el cos fa el camí amb nosaltres? ¿Per què continuem buscant l’elixir de l’eterna joventut com si ser jove fos excepcional i no una etapa més de la vida? ¿Per què, malgrat que tinguem el cervell força ben posat, caiem de quatre potes en les pressions estètiques?
Fa pocs dies va ser retirat a Madrid un anunci d’una clínica de cirurgia estètica que en el seu missatge deia “Un estiu més, canviant el panorama de les platges” Aquest panorama es referia als pits de les dones. Dels pits dels homes se’n parla poc, trobo. Potser perquè no forma part del nostre panorama visual. Un informe de la Societat de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica revela que cada any a Espanya 80.000 dones es fan un augment de pit. El 60% d’aquestes dones tenen més de 30 anys. Una altra dada aclaparadora: el 85% de les cirurgies d’estètica es fan en dones. No s’albira cap tendència a la baixa, al contrari. Tampoc no es veu enlloc que la pressió hagi disminuït. S’ha aconseguit, això sí, retirar un anunci.
A mi també em costa veure com el meu cos es fa gran. Però comença a ser hora que celebrem les edats viscudes amb els cossos tan saludables com puguem i deixem d’anar en contra del viure. Perquè la lluita més eficaç contra l’envelliment és morir jove.
