L’anell de poder de Mark Zuckerberg
Hi havia una vegada, a l’antic regne de Lídia, un pastor anomenat Giges que va trobar un anell màgic que el tornava invisible. Giges va entrar llavors sense ser vist al palau reial, va seduir la reina, va assassinar el rei i s’hi va instal·lar com a sobirà. Si descobrissis un anell com aquest, o alguna cosa similarque atorgués un poder exorbitant, va preguntar Sòcrates, ¿seria sensat fer-lo servir per fer o tenir tot el que se t’acudeixi? El recent anunci de Mark Zuckerberg d’un fabulós metavers digital que espera acollir els éssers humans atorga nova pertinència a la resposta de Sòcrates: la gent hauria de renunciar al poder excessiu i, específicament, a qualsevol dispositiu que ens pugui concedir massa dels nostres desitjos.
¿Sòcrates tenia raó? Els mateixos deixebles de Sòcrates no n’estaven convençuts. Plató explica que pensaven que gairebé tothom sucumbiria a la temptació de manera molt similar a com ho va fer Giges.
Però, què passaria realment si existís un artefacte, diguem-ne el Dispositiu Alliberador, que eliminés totes les restriccions que ens impedeixen fer el que se’ns acudeix? Com seria viure sense restriccions quan activéssim aquest Dispositiu Alliberador?
Podríem volar com els ocells, viatjar a altres galàxies en un instant i fer gestes que experimentaríem dins dels universos dissenyat per talentosos desenvolupadors de videojocs. Però amb això no n’hi hauria prou. Una de les restriccions més cruels és el temps: ens obliga a renunciar a llegir un llibre mentre nedem al mar o mirem una obra de teatre. Aleshores, per eliminar totes les restriccions, el nostre Dispositiu Alliberador teòric hauria de permetre experiències infinites i simultànies. Persistiria, de totes maneres, una restricció final (potser la més desconcertant): l’altra gent.
Quan la Jill vol fer muntanyisme amb el Jack, però el Jack anhela una caminada romàntica per la platja, el Jack és una restricció per a la Jill, i viceversa. Per alliberar-nos de les restriccions, el Dispositiu Alliberador hauria de permetre a la Jill anar a la muntanya acompanyada per un disposat Jack, mentre el Jack passeja amb una versió d’ella, contenta, per la platja. Això ens permetria habitar el mateix món virtual, però experimentar les nostres interaccions mútues de manera diferent. Es crearia un multivers de plaers infinits, simultanis i superposats. En altres paraules, no només ens alliberaria de l’escassetat, sinó del que l’altra gent ens fa, o espera i desitja de nosaltres. Quan eliminem totes les restriccions, solucionem tots els dilemes i erradiquem totes les alternatives mútuament excloents, tindrem satisfacció il·limitada a l’abast de la mà.
No és gaire difícil imaginar Zuckerberg salivant davant la idea d’un dispositiu d’aquest tipus. Seria la versió definitiva del metavers en què vol submergir els més de 2.000 milions d’usuaris de Facebook. Puc imaginar-lo deixant-nos tastar una cornucòpia de plaers per un instant, gratis... el necessari perquè després en vulguem més. A partir d’aquell moment cobraria als usuaris en conseqüència. Cada nanosegon d’immersió en aquest multivers produiria enormes plaers múltiples, pels quals se’ns cobraria una vegada i una altra. Abans que passés gaire temps, la capitalització de Meta, l’empresa que ara és propietària de Facebook, eclipsaria les de totes les altres corporacions juntes.
Que els nostres tecnòlegs estiguin lluny d’inventar el Dispositiu Alliberador és irrellevant, com ho és el fet que l’anell de Giges fos mític. La pregunta de Sòcrates, que descansa sobre aquests dos dispositius de ciència-ficció, un antic i un altre de modern, continua sent central: ¿és sensat exercir un poder exorbitant sobre els altres, i sobre la natura, per satisfer els nostres desitjos?
A les grans empreses de tecnologia no els molesta: quin és el problema amb la joia? Per què ens hauríem d’oposar a experiències simultànies que satisfacin els nostres desitjos més profunds? Per què està malament que Zuckerberg guanyi diners si n’hi ha que volen pagar-li perquè els alliberi de totes les restriccions?
Però la resposta de Sòcrates continua sent tan adequada avui com fa 2.500 anys: el preu que es paga per exercir un poder excessiu és una ànima desordenada, és a dir, la infelicitat extrema. Independentment que siguis un client a la recerca del control absolut dels teus sentits dins d’un multivers creat per algun dispositiu, o Zuckerberg per apropiar-se del regne digital on aviat hi haurà milers de milions de persones submergides, la teva misèria està garantida. Per tenir una vida satisfactòria hem de poder superar la nostra set de poder. Això pressuposa entendre que el poder, en mans d’éssers contradictoris com nosaltres, és una perillosa espasa de doble tall.
El poder excessiu atempta contra ell mateix i fins i tot és contraproduent, perquè anhelem la interacció amb altres ments que no podem controlar, tot i que anhelem controlar-les. Quan altres fan el que no volem que facin, ens sentim desil·lusionats, enutjats o tristos, però quan aconseguim controlar-los completament, el seu consentiment no ens ofereix cap plaer i la seva aprovació no augmentaria la nostra autoestima.
Aprendre a entendre que el control és una il·lusió és difícil, especialment quan estem preparats per sacrificar-ho gairebé tot i pagar gairebé qualsevol preu per controlar els altres. Però si volem evitar que altres -Zuckerberg, per exemple- ens controlin, és una lliçó que cal aprendre.
Sòcrates estava molt interessat en evitar que caiguéssim en la temptació de l’anell màgic i per això assenyalava la infelicitat de Giges. Actualment, amb el tecnofeudalisme i diversos metaversos immersius en camí, el seu advertiment és més rellevant que mai. Com a l’antiga Atenes, el més difícil és empoderar el demos sense sucumbir a la fascinació que crea el poder.
Copyright Project Syndicate