Quan la política entra per la porta del tribunal, la justícia salta espantada per la finestra. Aquesta cèlebre frase de Francesco Carrara, jurista italià del segle XIX, resumeix perfectament el que s’ha viscut a Catalunya i a Espanya en els darrers anys. Per combatre l’independentisme català, el govern de Mariano Rajoy va decidir externalitzar als tribunals un conflicte de naturalesa exclusivament política, en una etapa de lawfare sense precedents en un estat democràtic. S’ha retorçat el dret i s’ha instrumentalitzat la justícia per perseguir i condemnar els adversaris polítics blanquejant qualsevol actuació de legalitat discutible. Contra els independentistes, la fi justificava els mitjans. Presó, inhabilitacions, embargaments, espionatge i campanyes de deshumanització han estat pràctiques habituals fetes des de l’absoluta impunitat. I qualsevol denúncia d’aquests abusos sempre acaba en un calaix.
Aquesta dinàmica, consentida per activa o per passiva pels grans partits espanyols, s’ha viscut amb normalitat en un estat que té la maquinària de la repressió perfectament greixada. Però, per l’atzar de l’aritmètica, això va començar a canviar quan els diputats independentistes eren necessaris per conformar majories al Congrés. A l’anterior legislatura espanyola, els vots d’ERC van servir per reconèixer l’existència d’un conflicte polític i per corregir, amb els indults, la venjativa sentència dictada pel Tribunal Suprem per l’1 d’Octubre contra mig Govern de Catalunya, contra la presidenta del Parlament i contra els líders de les entitats socials. Aquesta correcció es va fer més explícita encara amb la derogació del delicte de sedició, també resultat d’un acord parlamentari. I, en aquesta nova legislatura, amb Pedro Sánchez depenent dels vots d’ERC i de Junts per ser investit, s’ha aconseguit que aquest dijous s’hagi aprovat una llei d’amnistia que sempre havien considerat inconstitucional els mateixos que ara en defensen les virtuts.
Benvinguda sigui la llei d’amnistia i cal agrair-ho a tots els que han fet possible que s’aprovi i que entri en vigor. Però això, que se celebra com un èxit des de les files independentistes, es dissimula des de les files socialistes i es combat des de la dreta, és viscut com un autèntic atac i com una desautorització en tota regla per una part de la judicatura, especialment per l’elit que controla el poder judicial. Com ja s’ha vist en declaracions, acords i informes desfavorables, el Consell General del Poder Judicial ha militat obertament en contra de la llei d’amnistia i ha considerat que era una esmena a la totalitat a l’esforçada activitat judicial per castigar l’independentisme.
Ara, amb la llei d’amnistia a les pàgines del BOE, començarà una segona volta. La pilota és en mans dels jutges i tribunals que l’hauran d’interpretar i concretar si s’aplica, com s’aplica i a qui s’aplica. En un estat de dret en què el principi de legalitat marqués les decisions judicials, l’aplicació de la llei d’amnistia generaria pocs dubtes i hi hauria un cert automatisme a l’hora de complir amb allò que la majoria absoluta del poder legislatiu hagués aprovat. Però ja hem comprovat dotzenes de vegades que la previsibilitat que hauria de caracteritzar l’aplicació de les normes no sempre es practica quan els destinataris són independentistes, perquè s’acaben validant interpretacions insòlites que abans no havia imaginat ningú.
Amb la llei d’amnistia ja hem tingut indicis clars que ens endinsem en una dimensió desconeguda. Una mostra d’això és l’enviament als més de cinc mil jutges i magistrats de l’Estat, fet des del correu corporatiu del CGPJ, d’una guia pràctica per al plantejament de qüestions d’inconstitucionalitat davant el TC i qüestions prejudicials als tribunals europeus sobre la llei d’amnistia. Aquest fet, que pot semblar anecdòtic, és molt greu. Inevitablement, posa en dubte la neutralitat del poder judicial i atempta contra la tan predicada independència judicial, que és l’element nuclear d’un estat de dret.
Previsiblement, la llei que s’acaba d’aprovar embarrancarà en un mar de recursos i suspensions que en dilataran tant com puguin l’aplicació. Es miri com es miri, hi ha una part de la judicatura que no està disposada a esmenar-se a ella mateixa menjant-se les sentències que ha dictat. Per això, convençuts que tenen la paella pel mànec, faran un pols al poder legislatiu i a l’executiu activant tots els ressorts que puguin per intentar deixar la llei d’amnistia en paper mullat.
