Llegim a l'ARA un article d’Andrei Boar titulat: “Què puc fer per assegurar que em paguin el lloguer?” És un text, naturalment, dedicat als petits propietaris, no pas als grans tenidors. Als que –en conec casos– tenen llogat el pis que encara estan pagant o als que han pagat tota la vida el pis per llogar-lo i tenir un complement per a la jubilació. Al reportatge hi llegim: “Sense dubte s’han de donar garanties als inquilins per evitar abusos, però també se n’han de donar als propietaris; si no, l’oferta s’enfonsarà encara més i ni buscant ni apujant els preus es trobarà habitatge disponible”.
Entenc que els llogaters es manifestin, perquè l’habitatge a Barcelona és bojament car. Però no es pot abaixar el preu dels lloguers sense abaixar prèviament el dels pisos de compra i les condicions hipotecàries. El que està pagant un pis el lloga per cobrir la hipoteca i obtenir-ne un benefici. No el llogarà si perd diners. Per què ho hauria de fer? Seria millor vendre’l. Quan un llogater diu que farà “vaga” sap que pot estar sis mesos sense pagar i no li passarà res. L’hipotecat, en canvi, no pot deixar de pagar la hipoteca, perquè es quedarà sense pis. D’altra banda, aquest llogater disposat a fer vaga competeix –i d’aquí plora la criatura– amb estrangers amb alt poder adquisitiu que venen a treballar a la cada cop menys autèntica i més deslocalitzada Barcelona. Jo, quan passejo pel centre d’aquesta ciutat (que em va expulsar, feliçment, pels preus) i llegeixo Burguer. Best in town, ja entenc que no em parlen a mi.
Si s’han d’abaixar els lloguers s’ha de garantir el cobrament al propietari (hi ha assegurances, sí, però valen diners), perquè no faci tanta por llogar. I s’ha d’incentivar fiscalment qui abaixi preus. Si no, per què només el lloguer? Per què no la quota d’autònom o la llum?
