L’ambaixada andalusa

Aquest cap de setmana ens ha visitat l’exitós president de la Junta d’Andalusia, Juanma Moreno Bonilla, que passa per ser un dels barons amb més pes dins del PP. Moreno va arribar al poder pactant amb Vox el 2019, i una de les clàusules de l’acord era destinar 100.000 euros a “protegir els andalusos residents a Catalunya que es vegin afectats per la immersió lingüística”. Després de les eleccions anticipades de l’any passat, Moreno gaudeix de majoria absoluta i governa en solitari, però la seva dèria amb Catalunya, que malauradament ja forma part del tipisme andalús, es va mantenir fins al punt que, en anunciar la supressió de l’impost de patrimoni, va convidar expressament les empreses catalanes a fer les maletes i instal·lar-se en sòl andalús, “on no s’han de preocupar pel risc d’independentisme”. Ja és prou escandalós que un territori que viu de la solidaritat territorial es permeti abaixar impostos als més rics; que a sobre Moreno ho utilitzi com a argument per apuntar directament a l’economia d’una comunitat que és contribuent neta, com la nostra, és el que els castissos anomenen recochineo.

Per tal de reforçar la captació d’empreses catalanes, Moreno ha inaugurat una delegació permanent de la Junta andalusa a Barcelona, situada provisionalment al passeig de Gràcia, sempre de bracet de J. Enrique Millo, el seu secretari d’Acció Exterior; potser el recordareu de quan es deia Enric Millo, feia de braç executor del 155 i defensava els cops de porra de l’1 d’Octubre als votants armats amb perillosíssims pots de Fairy. Tots dos han passat el cap de setmana reunint-se amb entitats andaluses a Catalunya, i de passada han fet campanya amb els alcaldables del PP en diverses poblacions de l’àrea metropolitana. (Aquesta barreja entre política institucional i partidisme és, per desgràcia, un mal molt estès. A Santa Coloma de Gramenet, l’alcaldessa socialista va rebre una ministra per apropiar-se d’una inversió que ERC havia introduït via esmena als pressupostos de l’Estat; els republicans, de forma encara més barroera, van fer anar el conseller Campuzano a reunir-se amb Gabriel Rufián per donar suport a la promesa electoral d’una nova residència per a gent gran.)

La utilització electoralista dels catalans amb origen andalús no és una cosa nova. El PSC se’n va fer un fart, de convidar Alfonso Guerra per fer mítings al cinturó barceloní, i en les seves intervencions sempre hi havia un regust lerrouxista que de ben segur resultava incòmode per a un Raimon Obiols o un Pasqual Maragall. Però a l’època del felipisme, això donava resultat. El PP fa el mateix i encara amb més motiu, perquè la seva estructura a Catalunya és molt feble i els seus dirigents històrics –Jorge Fernández Díaz, Alícia Sánchez-Camacho, o el mateix Millo– ja no compten per a res. És més, la seva participació activa en totes les jugades brutes de l’operació Catalunya els ha convertit en elements tòxics fins i tot per a molts dels seus antics votants.

Per sort, la majoria dels fills i nets de la immigració andalusa, si bé no han renunciat als seus orígens, se senten plenament catalans, treballen en empreses catalanes o potser les dirigeixen, i segurament es pregunten qui és, o qui s’ha pensat que és, aquest senyor del PP que afirma parlar en nom seu.