Èxode. Ara és a l’Alt Karabakh, un enclavament de majoria armènia dins de l’Azerbaidjan. Una carretera atapeïda de cotxes en caravana fugint dels bombardejos. Una sortida apressada. Obligats a decidir en qüestió de minuts quina part de la vida caldrà encabir en una maleta. Un altre èxode massiu dels més de cent mil armenis que encara vivien a l’Alt Karabakh, cap a un país dominat per la memòria de l’exili i el genocidi. Trenta anys de conflicte que han desembocat en una invasió ràpida i una inoperància covada a foc lent. L’ONU només ha pogut accedir al territori bombardejat per l’Azerbaidjan un cop perpetrada la fugida forçada de la població civil; tampoc les forces de pau russes desplegades a l'Alt Karabakh han fet res per evitar l’ofensiva.
Una sensació d’abandonament profund s’ha traduït en retirada. “Si l’atenció mediàtica que rebem en aquests moments hagués començat abans potser la situació seria diferent”, em diu la Irina, estudiant universitària de l'Alt Karabakh, ara a l’exili. La Irina és una d’aquestes persones que han viscut tota la seva vida marcades pel conflicte. Ella mateixa explica que va néixer en un búnquer durant la primera guerra a Nagorno-Karabakh a la dècada dels 90 del segle passat, i recorda com, ara fa tres anys, durant la guerra dels 44 dies del 2020, les bombes els van obligar a marxar de casa i emprendre el camí de l’exili. Des d’aleshores, ha perdut parents, amics i la casa on va créixer, a la ciutat d'Hadrut. “És per la guerra que avui soc la persona que soc”, reconeix.
Interessos. L’Alt Karabakh és la peça més feble d’una confrontació geopolítica regional, que va molt més enllà del futur immediat de l’enclavament, que es disputen l'Azerbaidjan, un país autoritari i ric en petroli i gas, convertit en una forta potència militar, i Armènia, un país petit, en declivi econòmic, que depèn de Rússia i dels diners de la diàspora per al seu desenvolupament. Però el govern d’Erevan havia optat darrerament per intentar diversificar les seves aliances internacionals, i Moscou, centrat en la guerra a Ucraïna, ha acabat per deixar caure Armènia. En canvi, l’Azerbaidjan, que havia anat ampliant el catàleg d’aliats a la recerca d’hidrocarburs, començant pels acords firmats amb la Unió Europea o la tecnologia importada d’Israel, ha construït una posició de força que s’ha traduït en una ràpida i brutal presa de control del territori. Si Turquia ha estat clau en l’aprovisionament militar per al govern àzeri, la UE treu pit de ser el primer soci comercial de l'Azerbaidjan, i l'inversor més gran del país (amb prop de 7.000 milions d'euros d'inversió directa).
Negociació. El buit geopolític propiciat per la retirada de tropes i d’equipament militar rus del sud del Caucas per reforçar el front ucraïnès ha contribuït aquest últim any al retorn de la violència. De res han servit les converses que hi havia hagut les últimes setmanes a Brussel·les amb la mediació de la UE. Però Brussel·les encara confia en una possible trobada entre els representants de Bakú i Erevan en el marc de la cimera de la Comunitat Política Europea que s’ha de celebrar aquesta setmana a Granada. L’objectiu és organitzar una trobada, al marge de la cimera, entre el president del Consell, Charles Michel; el president francès, Emmanuel Macron, i el canceller alemany, Olaf Scholz, amb el primer ministre armeni, Nikol Paixinian, i el president de l'Azerbaidjan, Ilham Alíev. Els seus respectius assessors de seguretat nacional ja es van reunir a Brussel·les la setmana passada per preparar la reunió.
De moment, Armènia ha demanat a la UE que activi el refugi temporal per als refugiats de l’Alt Karabakh, tal com va fer per als ucraïnesos en l’inici de la invasió russa. L’èxode massiu d’aquests dies alimenta encara més el temor a una neteja ètnica. L’única manera d’evitar-ho és amb la implicació de totes les potències regionals que ocupen els seus espais d’influència a la zona.
