L’alcalde que no va ser
Ernest Maragall ha abandonat l’Ajuntament de Barcelona després de moltes dècades de militància, tot i que ha advertit que continuarà participant del debat polític a la maragalliana manera, és a dir, amb plena llibertat de criteri. Aquesta és, almenys, una bona notícia; ho és en general, i especialment a ERC, on no sobren precisament les opinions qualificades i, sobretot, lliures de tota servitud.
Maragall va guanyar les eleccions municipals de l’any 2019 però no va arribar a ser alcalde. El mateix cognom que el va ajudar en la victòria el va perjudicar a l’hora de trobar les aliances necessàries per obtenir la vara. Per raons ben òbvies, els seus contrincants van arribar a la conclusió que un polític de la seva categoria, amb el seu cognom i el seu esperit dialogant, podia tenir un mandat exitós i llarg a la capital del país. I ni el PSC, ni els comuns, ni la dreta espanyola es podien permetre que l’independentisme obtingués aquell premi en un moment tan crític.
Com a candidat, Maragall no es presentava només amb l’aval del record del seu enyorat germà Pasqual. També encarnava la mutació que havia experimentat una part important de l’electorat progressista català; ajudava a dibuixar un nou centre de gravetat en què el sobiranisme jugava un paper destacadíssim. Provinent del PSC, on havia militat des de la seva fundació el 1978, Ernest Maragall va denunciar el 2012 que el seu partit havia deixat de defensar els interessos de la majoria de la població catalana. No es va fer independentista fins que l’Estat –i el PSOE– el va obligar a ser-ho. Ell era la prova vivent que el sobiranisme podia no ser sectari, sinó integrador; basat en la convicció, tant o més que en l’emoció. I que podia governar Barcelona essent fidel als seus principis, però dialogant i pactant amb opcions diferents.
Com és sabut, el regidor electe Manuel Valls, un funambulista que, en coalició amb Ciutadans, va saber captar els recursos de la burgesia més reaccionària (i més miop) de Barcelona, va regalar els vots dels seus regidors a Ada Colau, que era tant d’esquerres com es vulgui però per a les elits d’aquí i d’allà suposava clarament un mal menor. La consigna era clara: el que fos per evitar un èxit de l’independentisme. Maragall va encaixar el cop amb elegància, va situar-se a l’oposició, i quan va tocar cooperar amb els que li havien barrat el pas ho va fer de forma responsable.
Però el seu moment havia passat. Quatre anys després, en un cicle electoral nefast per als republicans, Maragall va repetir candidatura amb uns resultats força pitjors. Malgrat tot, va posar la seva força al servei del candidat guanyador, Xavier Trias. I la jugada es va tornar a repetir: en aquest cas va ser Jaume Collboni, del PSC, qui va obtenir la vara amb el suport d’una majoria estrafolària formada pels comuns i el PP. Maragall es va negar a participar d’un tripijoc tan barroer. I poc després va anunciar la seva retirada, que es va fer efectiva dijous.
Jo crec que Ernest Maragall hauria estat un bon alcalde, i que hauria estat capaç d’arribar a acords amplis tant amb Junts, com amb el PSC, com amb els comuns. I crec que és justament això el que el va condemnar. Com va condemnar també Xavier Trias. Perquè el pitjor enemic de l’Estat i dels seus servidors és un independentisme ambiciós, de mirada àmplia, amb capacitat de pacte i de gestió. Però Espanya, quan es troba amb aquests riscos, sempre troba ximples útils que li facin la feina bruta.
¿O és que potser algú dubta que Salvador Illa rebrà els vots dels comuns i del PP per ser president, si els números surten?
Bon Nadal a tothom.