A dos quarts de set de la tarda (hora anglesa) Huw Edwards, l’estrella dels informatius de la BBC, comunicava la mort de la reina Elisabet II als espectadors. Ho va fer tres vegades. La primera, donant la notícia amb un to de veu suau i calmat, compungit, sense preliminars enunciatius ni estridències televisives. Després la pantalla es va posar de dol per donar pas al breu comunicat oficial de la casa reial. Edwards el va llegir i un retrat de la reina va acompanyar l’himne britànic mentre el zoom s’acostava a la cara de la monarca. El presentador, que des del migdia ja portava la corbata negra, encara va llegir el comunicat una altra vegada. L’històric corresponsal reial Nicholas Witchell, que tota la tarda havia anat amb corbata blava, se la va canviar per una de negra quan la mort era oficial. Va oferir un perfil d’Elisabet II molt sòlid i sentit, amb solemnitat i pulcritud.
Durant sis hores, la BBC va dedicar-se a fer un compte enrere esperant el moment fatídic de la defunció sense verbalitzar aquesta possibilitat. “Els metges estan preocupats pel seu estat de salut”, “La reina està còmoda i descansant”. El to en cap moment mostrava neguit informatiu sinó una temprança respectuosa i una austeritat que permetia intuir el que s’acabaria anunciant. La gran virtut de Huw Edwards i la BBC va ser aguantar amb habilitat tantes hores d’emissió sense disposar d’informació. No van especular gratuïtament excepte en la darrera hora, quan van intentar interpretar les cares dels familiars que entraven en cotxe a Balmoral. La major part del temps, un pla fix de la porta d’entrada de Balmoral ocupava la pantalla. La imatge de l’espera. Periodisme contingut i amatent. Sense urgències, sense vídeos enllaunats ni distraccions. Només connexions senzilles amb reporters que aguantaven la pluja davant de Buckingham Palace, Windsor o Balmoral. Les imatges de l’aeroport d'Aberdeen servien per entendre els moviments familiars. El millor, la manera com van gestionar les imatges d’arxiu. Abans de la defunció, durant sis hores, només van utilitzar les últimes imatges públiques de la reina aquest 2022. Tres úniques escenes que es repetien de tant en tant. Només un cop comunicada la seva mort i fetes les anàlisis pertinents, la BBC va començar a oferir imatges significatives i variades del seu regnat. Els repertoris d’imatges són, per tradició, els obituaris de la televisió. La selecció de fotografies i instants resumint una vida comuniquen, precisament, el seu final. Per això, abans de la seva mort, en cap cas es va recórrer a un bucle aleatori d’imatges que l’honoressin. Perquè hauria sigut anunciar anticipadament la defunció.
En uns temps mediàtics en què s’ha abusat de la música trista, els muntatges èpics, el farciment gratuït i les urgències informatives per exhibir una emocionalitat impostada, la BBC va entendre que la tristesa sincera, a la televisió, es transmet des de l’austeritat, la paraula i el to de veu.
