L’any 2022 el govern Sánchez va confegir un reial decret (RD 209/2022 de 22 de març) que establia la comissió consultiva per a la determinació de les seus dels nous organismes públics. La formen funcionaris de l’administració central. La introducció del reial decret és impecable. Emfatitza que ser una entitat de l’Estat d’àmbit estatal no comporta que la seu física sigui a Madrid i s’alinea amb una agenda de desconcentració territorial d’entitats.
En el tema de seus estatals a Catalunya tenim algunes experiències, algunes de bones i d'altres de menys bones.
En l’àmbit de la recerca, el que conec més, en tenim de molt reeixides, per exemple el Sincrotró Alba o el Centre Nacional de Supercomputació, que és alhora el Barcelona Supercomputing Center. Una clau per al seu bon funcionament és que estan ben imbricades en el seu entorn i que la sinergia amb aquest és gran. En les dues institucions hi participen universitats i Generalitat. La UAB al Sincrotró i la UPC al Supercomputing Center. La Generalitat també contribueix al finançament estructural: la meitat en el cas del Sincrotró i un terç en el cas del superordinador. Un altre cas satisfactori són els centres del CSIC. A Catalunya en tenim 21: 14 són propis i 7 són conjunts amb les universitats o directament amb la Generalitat. Una evidència que la imbricació és important és que la meitat dels sis centres que gaudeixen de la distinció d’excel·lència Severo Ochoa són centres conjunts.
Hi ha experiències no tan reeixides. No soc prou coneixedor per avaluar l’impacte de la Casa Àsia, d’altra banda ben imbricada. És segur, però, que mereixeria disposar d’un volum més elevat de recursos. Àsia no és una cosa menor.
De males experiències en tenim una de curiosa: l’excursió a Barcelona de la Comissió Nacional del Mercat de Telecomunicacions (CNMT). L’any 2004 el govern del president Zapatero i del ministre d'Indústria, José Montilla, va traslladar la Comissió, creada el 1996, a Barcelona. A la Torre Mapfre i, més endavant, a un edifici propi de nova construcció al 22@. Ho vam aplaudir, però la imbricació local no es va donar, crec que per voluntat de la institució. L’efecte per a l’economia catalana va ser bo, i el potencial, significatiu. Ara bé, el PP s’hi havia oposat i quan el 2011 va arribar al govern va prendre la mesura –“para evitar duplicidades”– de fusionar la CNMT amb la Comissió Nacional de l'Energia (CNE) sota el nom de Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) i amb seu a Madrid. La CNMT, ara CMT i a Barcelona, va quedar subsumida dins de la CNMC i va perdre entitat.
Paradoxalment –és un dir– la CNE està ara en procés de segregar-se de la CNMC i de recuperar independència. En el trànsit Barcelona s’ha quedat sense la seu d’una Comissió Nacional.
El reial decret del 2022 es va aplicar immediatament per la via de dues convocatòries que van culminar amb l’assignació de l'Agència Estatal de Supervisió de la Intel·ligència Artificial a la Corunya i l'Agència Espacial Espanyola a Sevilla. En els dos casos el compromís d’imbricació de la comunitat autònoma va comptar.
No sembla que després del 2022 la comissió consultiva hagi actuat. És cert que no hi ha hagut en aquest temps gaire creació de noves entitats. Però n’hi ha hagut. Així, la Casa de l'Arquitectura, un museu estatal, s’ha creat i s’ha instal·lat a Madrid sense més ni més. Mal senyal.
Aviat tindrem l'oportunitat de comprovar si cal donar crèdit al reial decret del 2022. La tan esperada llei de creació de l'Agència Estatal de Salut Pública (fa més de 15 anys que la iniciativa es va posar en moviment) està a punt de culminar la tramitació al Congrés. Si s’aprova, com sembla probable, la designació del lloc de la seu haurà de passar, per llei, pel procediment de convocatòria i d’avaluació per part de la comissió consultiva. No em vull imaginar que no sigui així.
És evident, per a mi, que Catalunya hi ha d’optar. De fet, hi ha d’optar sempre (ho va fer a la de IA), però en aquesta ens hi hauríem d’escarrassar. En primer lloc, perquè seria molt important per al nostre ecosistema de salut. I en segon lloc, perquè l’estudi de la salut pública té molta força a Catalunya (una institució clau és l'ISGlobal, l’Institut de Salut Global de Barcelona). De fet, penso que només podríem perdre en dues circumstàncies: que el procés d’avaluació no fos seriós –i l’evidència de les dues fetes fins ara no permet afirmar que el resultat estigués predeterminat– o que des de Catalunya no féssim els deures i no preparéssim una proposta de màxima qualitat. Ho hem de fer com si estiguéssim optant als Jocs Olímpics.
