A l’Àfrica tropical cal viure de la caça (1926)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús
Del gran reportatge "Caceres a l’Àfrica tropical" (Altés, 1926) de N. M. Rubió i Tudurí (Menorca, 1891 - Barcelona, 1981). Fa un segle van sorprendre aquests relats del Rubió i Tudurí, arquitecte, dissenyador de jardins, urbanista, dramaturg, periodista, traductor. Un home desinhibit, il·lustrat, inquiet, irònic, exponent del Noucentisme. Foto: Col·lecció N. M. Rubió.
[...]
Un caçador, a l’Àfrica tropical, ha de nodrir-se de la cacera. Al bagatge porteu tots els elements primordials de l’art culinària, i, endemés, patates, arròs, llegums secs, conserves vegetals diverses. Però, de carn, res. De manera que cal viure del que aneu caçant. Així, arribeu a menjar elefant, que és dur com una sola de sabata però gustós com el bou vell. L’hipopòtam, que jo no he tastat, em diuen alguns companys que és també com bou, però bou aigualit. Els grans antílops vells són estriosos, ço que no els priva de fer un brou excel·lent, on feu bullir arròs o patates. Els antílops tendres, així com el porcell de Phacocherus, són delicadíssimes menges, ja a la brasa, ja en formes diverses. Tenim, endemés, les pintades, les perdius, els coloms i unes mitges llebres, que als tròpics substitueixen el nostre conill, que us completen perfectament el menú. Aquest fiar-se del propi esforç material per heure el menjar és la característica de la vida del caçador al bosc. El delit de robinsonisme, que l’home civilitzat sent de tant en tant, és plenament satisfet per aquesta vida dels caçadors. Les recitacions que molts d’ells han fet de llurs caceres regalen, com d’un càntir la humitat, l’enamorament de l’existència salvatge, de viure per hom mateix, en combat seguit amb la naturalesa. Als campaments que nosaltres hem plantat, tinguérem prou l’ocasió de gustar semblant vida. Isolats del món per una cintura de selva deserta, d’unes quantes desenes de quilòmetres d’amplada, a dies de marxa d’un lloc elementalment civilitzat, no teníem tracte més que amb negres del nostre seguici i amb les bèsties. D’aquestes bèsties, unes eren grosses, com els elefants i els hipopòtams, i altres minúscules, com la mosca tse-tse -que no deixa d’existir allà on abunden els grans animals salvatges i que pot inocular la letargia- i el mosquit insuportable que transmet la febre palúdica. Habitàvem una barraca de branques d’arbre i de fulles de palmera, dormíem a terra; recorríem, bruts i esqueixats, els boscos silenciosos; la roba, si per cas volíem rentar-la, sortia de les mans dels negres més bruta i pudent que abans. Bevíem malament, filtrant l’aigua que teníem. Coíem el pa com Déu ens donava entenent. A la nit enceníem els focs i ens hi recloíem al mig; al matí, ens alçàvem amb la llum, al migdia rebíem el xàfec aclaparador del sol i, a entrada de fosc, tornàvem al campament, cansats, emmascarats del sutge de l’herba cremada, tots dibuixats de regalims de suor. [...] Estàvem voltats del crit de les hienes, del bramul dels hipopòtams i, per dir-ho tot d’un cop, ens havíem tornat tan salvatges com podia ésser esperat de nosaltres mateixos. [...]
