L’Aeri de Montserrat

El tren surt de la plaça Espanya i va cap a Manresa, però, esclar, l’agafen tots els guiris per anar a Montserrat. Amb les gorres, les motxilles i una roba d’esport que ja es veu comprada amb il·lusió per a l’ocasió. De seguida ho veus, si algú s’ha preparat la roba, imaginant-se ple d’esperança en un context diferent. Pugen al tren i comenten coses. S’hi estaran una hora, al vagó, però de vacances això és molt diferent.

Me’ls miro i em miro el paisatge amb els seus ulls. Primer, tot de poblacions del Baix Llobregat. Després, al cap de molta estona, Olesa, amb els edificis gegantins, construïts, l’un al costat de l’altre, a la falda de la muntanya. Les estacions es veuen deixades i lletges, tan precioses que són, per exemple, les dels ferrocarrils del Vallès (la Floresta, Valldoreix...). Ells, però, les disculpen. S’ensenyen coses i si són boniques fan un gest amb la boca de “Hem triat bé...”. Estan en aquells moments del viatge, quan t’emborratxes de mirar, quan de tot en vols treure una conclusió, quan et fa tanta il·lusió saber com diuen, ells, les coses.

La veu femenina de la megafonia avisa que arribarem a l’Aeri. Ho diu en català –com s’agraeix, el gest natural– i en castellà. I en castellà també pronuncia “Montserrat” a la catalana. Llavors, una altra veu, molt més robòtica, ho diu en anglès. Voldria saber qui és la dona que diu, tan ben dit, que hi ha una connexió per pujar a dalt.

Els guiris, llavors, es miren la muntanya, que ja tenen al davant. La impressió els sacseja i jo, de retruc, sento sacseig aliè. Vaig sentir això veient el Grand Canyon del Colorado i ho sentiria, suposo, veient el Kilimanjaro. Si no fos d’aquí i em portessin a aquesta muntanya diria que cap del món pot ser tan única. La veu de la megafonia repeteix que si volem, podem agafar l’Aeri. I llavors m’aixeco, i baixo darrere d’ells, molt il·lusionada.