Parteixo de la idea que, siguin les que siguin les competències de l’administració central d’un estat, és millor que s’exerceixin en xarxa territorial que no pas en un lloc únic. La justificació tradicional de la concentració són els avantatges de l’aglomeració per a l’eficiència de funcionament. Però aquests avantatges s’estan reduint dràsticament. La connectivitat telemàtica permet una coordinació eficaç a distància. En canvi, la dispersió pot facilitar la presència d’una diversitat de talents i la no preponderància de cultures recloses. Si un ministeri (miro a l’atzar el de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana) té 29 alts càrrecs i, d’aquests, 21 han fet els estudis (grau) en universitats madrilenyes, no serà estrany que això acabi acolorint la visió del món de l’administració.
Des de Barcelona s’ha defensat la noció de cocapitalitat amb Madrid. A la pràctica això pot ajudar a implementar algun programa necessari: les àrees metropolitanes de Barcelona i Madrid comparteixen molts reptes específics. Però cal adonar-se que aquest no pot ser un principi organitzatiu de gran transcendència. Tots els estats tenen una capital i la del Regne d’Espanya és Madrid. Això no ho canviarem, però l’aclaparadora concentració administrativa a Madrid s’hauria de millorar molt. Exigir que, al marge de les seves competències, l’administració central operi en xarxa territorial hauria d’estar a l’ordre del dia.
Som molt lluny de la situació desitjable, però em permetré un exercici de candidesa per afirmar que hi ha indicis que apunten en el bon camí. Per exemple, la desconcentració s’està reclamant amb energia des de València, i no fa pas gaire Pedro Sánchez va anunciar que les noves institucions de l’Estat se situarien fora de Madrid. És un anunci que té dues lectures. La pessimista, que només hi veu la implicació que cap d’existent es mourà, i l’optimista, a la qual disciplinadament m’apunto, que dona un marge cautelós de confiança.
Discuteixo més en concret alguns casos il·lustratius:
1. A Catalunya els precedents de trasllats són descoratjadors. L’any 2005 el govern Zapatero, a iniciativa del ministre d’Indústria, un José Montilla que va demostrar bon tremp, va portar a Barcelona la Comissió del Mercat de Telecomunicacions. Hi va haver les lògiques resistències laborals. Però també les mancades de lògica del PP, que, retornat al govern, va suprimir l’any 2012 la Comissió, absorbida per la de Mercats i Competència. I així va acabar l’estrany (vist des de Madrid) i trist (vist des de Barcelona) episodi de la comissió reguladora viatgera.
2. Un cas més positiu és el de la Casa Àsia. Per iniciativa del ministre d’Exteriors, Josep Piqué, va ser creada de bell nou i situada a Barcelona l’any 2001. Es va fer bé, amb acord i cooperació de la Generalitat i de l’Ajuntament. I, encara que amb problemes econòmics i d’espais que caldria resoldre per donar-li l’empenta que mereix, aquí segueix. Però ja no en exclusiva. Des del 2006 n’hi ha una segona seu a Madrid. Res a dir. El principi d’operació en xarxa és potent i s’hauria d’implantar amb tota generalitat, no només quan afavoreixi Madrid.
3. En l’àmbit de la ciència sembla que les coses podrien evolucionar en la direcció adequada. Així, en biomedicina, la investigació pròpia de l’administració central es concentra a l’Instituto Carlos III, del qual depenen, entre d’altres, el Centre Nacional d’Investigacions Oncològiquess (CNIO) i el Centre Nacional d’Investigació Cardiovascular (CNIC). Tots dos són a Madrid i cap dels dos s’insereix en una estructura de xarxa, com sí que ho fa, per exemple, el Barcelona Supercomputing Center - Centre Nacional de Supercomputació (BSC- CNSC) amb la Xarxa Espanyola de Supercomputació. Ara bé, s’ha anunciat la creació per part de l’Instituto Carlos III de dos nous centres nacionals -un de teràpies avançades i l’altre de medecina personalitzada-, i se’ns ha dit que serien en xarxa, és a dir multiseu. Celebrem-ho i esperem que sigui realment així.
4. Al Congrés de Diputats ha conclòs el tràmit d’audiència d’un avantprojecte de llei de la qualitat de l’arquitectura. L’article 7 fixa la creació d’una Casa de l’Arquitectura, i es fa constar que es tracta d’una actualització del Museu Nacional de l’Arquitectura i l’Urbanisme, creat per llei el 2006, existent però mai desenvolupat. Aquest museu havia de tenir tres seus: Madrid, Salamanca i Barcelona. Correspondria, per tant, que la nova iniciativa reprengués aquest caràcter multiseu, per més que no s’hagi dit i que els rumors apuntin a un projecte ja embastat al Palacio Zurbano de Madrid.
