El canibalisme és un tabú universal: enlloc no està ben vist cruspir-se un company d’espècie, però el capitalisme i l’enriquiment d’alguns Homo sapiens no deixa de ser una manera de devorar l’altre, de consumir-lo fins a prendre-li tot el que se li pugui prendre. No sé si Marx s’ho va mirar per aquí, però en el meu imaginari l’explotació laboral fins a l’extenuació, fins a extraure del pobre el moll de l’os, és una forma de canibalisme. Si no et paguen el que és just, si la teva indispensable contribució a l’economia no es veu recompensada amb una part proporcional de la riquesa que generes, llavors se t’estan menjant viu, perquè cada minut, cada hora de vida mal pagada, és un bocí de carn teva que l’amo es va empassant.
Els nivells de desigualtat als quals hem arribat en les últimes dècades d’ultraliberalisme són difícils de concebre per a la ment acostumada a gestionar una economia domèstica normal. Amb els dits d’una mà es poden comptar els qui ho posseeixen gairebé tot mentre la resta va tenint cada cop menys. Els que gasten una fe cega en el sistema o una síndrome d’Estocolm de pobre us diran que és per mèrits propis que aquests pocs senyors (perquè són tots senyors, els qui encapçalen les llistes dels més rics) hagin arribat a acumular tanta riquesa com l’oncle de l’ànec Donald. O sigui que s’ho han currat i tenen un talent únic que els fa mereixedors del que tenen. Si vostè no té milers de milions és perquè no vol o no s’hi ha esforçat prou o no té el que cal per arribar a la cúspide. Qualsevol que hagi hagut de treballar per guanyar-se les garrofes sap que aquesta és la gran mentida d’un sistema trucat, amb individus que mamen privilegis i avantatges des de petits i aprenen a fer servir les trampes de què disposa la classe dominant en què han tingut la sort de néixer. Els fills dels rics seran rics mentre que els fills dels pobres hauran de fer esforços sobrehumans per vèncer els nombrosos obstacles que es trobaran per elevar-se un mil·límetre del destí que els ha tocat en herència.
Des de Dickens, en el nostre imaginari hi ha l’estereotip del capitalista malvat sense cap compassió per als que pateixen, d’una avarícia tan monstruosa que li prendria el caramel a un nen. Tenim menys present, en canvi, aquells que ni han nascut rics ni són grans propietaris i es comporten exactament com un Scrooge amb els seus companys de classe o els qui estan un esgraó més avall. El senyor X, per exemple, ha treballat tota la vida i ha estalviat amb perseverança i esforç i, gràcies a molts sacrificis i renúncies, ara disposa de dues propietats: el pis on viu i un altre que lloga per completar la seva jubilació. En els últims cinc anys ha tingut un llogater exemplar que li ha pagat de manera puntual, li ha cuidat l'habitatge com si fos seu, fins i tot invertint-hi amb alguna petita reforma. És un home també gran, i treballador i estalviador, però pel que sigui ha viscut sempre de lloguer. El senyor X va comunicar-li que no li renovaria el contracte perquè necessitava el pis per viure-hi. L’inquilí, amb tota la pena del seu cor, va haver d’abandonar el que fins aleshores havia estat casa seva. Pocs dies després de fer la mudança i per la inèrcia que li havia quedat de continuar visitant portals immobiliaris, va topar amb un anunci en el qual el pis del senyor X tornava a estar per llogar, aleshores a un preu substancialment més elevat.
Són grans propietaris, bancs que van acumulant propietats de desnonats i fons voltor, el que sempre es denuncia des de les associacions que clamen pel dret a l’habitatge. Però també hi ha infatigables i honrats treballadors que no tenen cap escrúpol quan es tracta d’aprofitar-se de qui tenen al costat o just per sota. Sempre hi haurà algú més necessitat a qui canibalitzar.
