L'acord ERC-PSC: qui decideix?

Si finalment hi ha acord, o preacord ERC-PSC, per investir Salvador Illa com a president, l’hauríem de poder validar tots, no només els militants d’ERC. És realment una decisió d’interès general. D’una banda, sembla que podria ser un súper peix al cove amb l’afegit d’algun canvi estructural en el sistema de finançament. De l’altra, si no tira endavant implica unes incertes noves eleccions. ¿Volem tornar a votar o donem per bo el que s’hagi aconseguit i que això ho gestioni un president socialista amb un govern en minoria?

Aquest tipus de participació no restringida als adeptes propis passa a les primàries obertes dels partits als Estats Units: et registres en una llista i votes. Pots no ser afiliat ni votant d’aquell partit, però, així i tot, tens l’oportunitat d’influir en el tipus de candidat de la formació. En aquest cas seria el mateix: vista la transcendència del que està en joc, que va molt més enllà de l’interès dels dos partits que negocien, la ciutadania en general hi tindria, no veu, però sí vot.

No passarà, esclar. En la nostra tradició política, els partits són maquinàries endogàmiques (per cert, amb mecanismes d’autocorrecció molt febles, com s’ha vist a ERC amb els cartells de Maragall: com fa l’Església catòlica, els republicans, en lloc de reconèixer un error estructural, només han buscat una ovella esgarriada a la qual carregar les culpes; tanta tebior els ha portat a perdre el maragallisme). Els partits sempre diuen que busquen l’obertura a la societat, des de fa temps posen a les llistes persones independents, però a la pràctica segueixen sent organitzacions tancades i amb pocs afiliats. Qui es vol fer avui d’un partit? El resultat és que uns pocs, sobre els quals hi ha una informació opaca –ningú sap del cert quants militants té un partit–, fan funcionar el que són pilars bàsics de la democràcia: els partits. Haurien de ser per llei molt més transparents, oberts de debò a l’escrutini i la participació ciutadana. Per començar, les llistes de militants haurien de ser públiques. Són entitats privades, sí, però exerceixen un rol públic rellevant.

Sembla que ERC té una mica menys de 10.000 militants (no sabem si amb l’escàndol de les llistes n’ha perdut). Si donem la xifra per bona, seran elles i ells els que decidiran aviat el destí immediat del govern de 8 milions de catalans. Ho decidiran, esclar, sospesant l’interès del partit, del país i el propi (en alguns casos hi pot estar en joc el seu sou). Tot això és perfectament legítim. Però què passaria si la votació fos oberta a la resta de ciutadans? O si es fes una enquesta externa no vinculant? Sens dubte l’interès del país pesaria més. I molt probablement l’acord seria validat. Per diverses raons.

Primera: hi ha un ampli consens que és millor no tornar a votar, tant pel risc de més abstenció com que es mantingui un resultat de bloqueig. Segona: a la majoria, al marge d’ideologies, els semblaria bé reforçar la Generalitat amb més diners i competències de proximitat perquè els beneficiarà com a usuaris de serveis públics. Tercera: als votants socialistes, que són majoria, els semblaria bé tenir un president de la seva corda. Quarta: per als independentistes no partidistes, havent constatat que les diverses formacions no són capaces de posar-se d’acord, i que segurament tampoc sumarien amb un nou resultat, l’acord podria ser vist com un mal menor amb avantatges pràctics (aconseguir guanys concrets que fa dècades que es perseguien i que ni Pujol en els seus millors deliris hauria somniat), i poder controlar des de fora tant Illa com Sánchez. Cinquena: el votant de la dreta espanyolista s’ho podria agafar com un mal menor que certificaria la fi dels governs independentistes i que li donaria un cert joc per influir en un govern en minoria.

Però no passarà, esclar. Si finalment hi ha preacord, el validaran els militants d’ERC. I punt. Els que tenen càrrec tendiran a acceptar-lo i els de base, amb el partit en descomposició i la por de ser acusats de traïdors per Junts i l’ANC, tendiran a rebutjar-lo amb un «ja s’ho faran». I si torna Puigdemont i és empresonat, potser es desbarata l'acord.