Deia Javier Cercas a Anatomía de un instante que la transició espanyola –els seus límits, més precisament– va ser el resultat d’un pacte entre dos traïdors. L’un, Santiago Carrillo, líder del PCE, comunista, rupturista, que per sentit d’estat va acceptar la monarquia i el procés de reforma pactada, de la ley a la ley. L’altre, Adolfo Suárez, el cadell falangista que va desmuntar el règim des de dins. Cercas inferia, d’aquest acord a dos, que els canvis en profunditat només es poden fer des de la traïdoria; és a dir, només els poden dur a terme persones capaces de fer renúncies ideològiques fonamentals. Això demana un cert coratge, fins al límit de la temeritat. Suárez va acabar ben sol, i un cop d’estat fracassat a mitges va ressituar els límits del que era possible en l’Espanya del 1981.
La política espanyola actual torna a estar en mans de dos traïdors. L’un, Pedro Sánchez, caricaturitzat a Espanya com un oportunista que ven la unitat de la pàtria per satisfer la voracitat dels independentistes catalans. L’altre, ERC, estigmatitzada a Catalunya com un cau de botiflers que han renunciat al somni de la plena sobirania per abraçar un gradualisme eixorc i desmobilitzador. L’aliança entre socialistes i republicans, a Madrid i a Barcelona, fa que uns i altres es consolin mútuament per la seva condició de traïdors, pels retrets que acumulen per part dels respectius defensors de la puresa, que es troben també dins dels seus propis rengles.
La qüestió és si aquest nou pacte entre traïdors té un objectiu tan ambiciós com el que perseguien Suárez i Carrillo el 1978. Si algú aspira a una segona transició, o si es tracta d’una entesa superficial i tàctica, de resultats forçosament limitats. Si és el segon cas, la traïció potser no paga la pena, especialment per a ERC, que en lloc d’ampliar la seva base ha perdut bous i esquelles, i necessita amb urgència un bon argument per justificar la seva aposta negociadora. De fet, també el necessita Pedro Sánchez, per estintolar la seva primacia i la de Salvador Illa. Però la seva posició de força, aquí i allà, li permet administrar els temps i les expectatives.
El 1977 Adolfo Suárez, després de les eleccions que a Catalunya van donar una amplíssima majoria als partits catalanistes, va tenir la gosadia de restaurar una institució republicana –la Generalitat de Catalunya– passant per damunt de la legislació vigent. I ho va fer davant de l’astorament d’un exèrcit farcit de franquistes, habituats a ficar-se en política. Per què va cometre aquesta “traïció”? Perquè va entendre que sense resoldre la qüestió catalana es posava en risc el fràgil edifici de la transició. Si Sánchez hagués estat igual d’audaç ara fa uns anys, després de tres majories absolutes independentistes hauria proposat (com fugaçment va defensar el PSC) un referèndum d’autodeterminació en què els catalans poguessin triar entre la independència o un nou estatus polític, singular, dins d’una Espanya reconfigurada.
Si el PSOE no va fer això en els moments àlgids del Procés, encara és més improbable que ho faci ara, amb la seva posició dominant a Catalunya, després que el PP li fes la feina bruta de reprimir i escapçar l’independentisme. No: l'acord entre traïdors es limita, de moment, a la qüestió del finançament, que, tot i ser de gran importància, per al sobiranisme català no és més que una meta volant. Si Pedro Sánchez no pot, o no vol, assumir aquest desafiament, fer el mateix que Suárez va fer amb Tarradellas –és a dir, reconèixer la singularitat nacional de Catalunya, peti qui peti–, ERC se sentirà lògicament ensarronada. I com que ja no té res a perdre, el més normal és que trenqui la baralla. Al cap i a la fi, el paper de traït sempre és més rendible que el de traïdor.
