De l’acomiadament de Xavi (ara dic que marxo, ara jo et ratifico, ara jo accepto, doncs ara jo que ja t’he ratificat et faig fora...) diuen els entesos que en aquell sopar, “el sopar del sushi”, a can Laporta, el que havia de passar és que li diguessin adeu. Però va haver-hi emoció i llàgrimes nunyesques i al final van decidir tornar-ho a intentar.
El que diuen els entesos és això, però hi ha una cosa que no em quadra. Jo, si volgués fer fora algú de la meva vida, mai de la vida el convidaria a casa. El convidaria a casa si volgués, justament, que es quedés. Llavors sí que, escolta, encarrego un sushi, així no ens hem de moure, no hem d’anar a un reservat; fem una cosa d’entre setmana, un sushi, que no engreixa... Si vols acomiadar-te d’algú li envies un whatsapp covard, no contestes o –si et toca donar la cara– vas a un bar o un restaurant normal. Un bar no gaire bo, no el convidaràs a segons quin lloc si el vols despatxar, perquè el menú degustació és llarg i no es tracta d’estar dues hores acomiadant-te. En un bar, d’altra banda, hom es talla més a l’hora de plorar, suplicar o llançar objectes per terra. No m’imagino res més incòmode que dir-li a algú que adeu a casa teva. I si no se’n va? I si es vol quedar a dormir per últim cop? I si se t’abraona al sofà?
Sushi i vi blanc o bombolles? Sushi que no devia ser del rotatori La Botritis Noble, sinó d’un lloc elegant? No pot ser. No pot ser de cap manera. Com a molt, si el convides a casa, no fas res gaire obsequiós. Verdura, un peix a la planxa... Una cosa elegant però clarament “de règim”, és a dir, de cada dia, que no doni per parlar. Un vi baratet, d’aquells que recomana l’influencer El Gourmet Somontano, que deixes a la nevera per a l’endemà. Hom ja sap què passa quan el conviden a llagosta i bombolles.
