L’abstenció independentista

Si només fossin les eleccions europees, rai. Els resultats d’aquest diumenge fan de molt mal comparar amb els del 2019. Aleshores hi havia presos polítics i les eleccions es van celebrar quinze dies després del vist per a sentència de Marchena al Suprem, i blindar Puigdemont amb l’escó d’eurodiputat era un repte urgent que va ser entomat amb entusiasme popular. Avui, aquella tensió ha afluixat, tot i que potser tornarà, perquè el bloqueig a l’amnistia (cop d’estat encobert, en diu en Llach) del nacionalisme espanyol polític, jurídic i mediàtic no augura una solució civilitzada.

Però no, no només són les europees: Junts i Esquerra s’han deixat centenars de milers de vots en l’any que va de les municipals a les espanyoles, a les catalanes i a les europees. Són claus al Congrés, tenen marge de maniobra al Parlament i força municipal, que no és poca cosa, però ja fa un any que les urnes els diuen el mateix: han perdut la connexió amb un gruix important dels electors. Com que la tensió repressora de l’Estat no és tan escandalosa, sembla que l’amnistia, aconseguida per Esquerra i Junts, hagi estat un mal negoci. De cap manera: si finalment s’aplica, l’amnistia fa justícia i ha estat un èxit polític de Junts i Esquerra. El que deixa més gent a casa és la divisió irreconciliable, i com que tant Puigdemont com Junqueras creuen que encara hi ha partit, o troben la manera de canviar de plantejament o el PSOE i el PSC ho continuaran tenint més fàcil per semblar els més llestos de la classe.