La Conferència de Seguretat de Múnic ha confirmat el trencament d’Occident. Uns Estats Units disposats a negociar amb Vladímir Putin però que, en canvi, declaren la guerra ideològica a la Unió Europea han desplegat a la capital bavaresa tot l’argumentari del nou xèrif de Washington, que s’atorga el paper de salvador del seu país mentre pretén decidir la sort del Vell Continent sense tenir en compte la voluntat dels qui el governen.
La política exterior de Donald Trump es construeix sobre la idea que la pau s’aconsegueix a partir de la força, de la capacitat dissuasòria o coercitiva dels Estats Units. I així, després d’anys d’haver convertit Ucraïna en un laboratori de guerra per a les big tech de Silicon Valley –amb empreses com Palantir, Microsoft, Amazon, Starlink, Google o Clearview col·laborant amb l’exèrcit ucraïnès–, ara l’oferta de “pau per territoris” de Donald Trump a Vladímir Putin canvia per complet els fràgils equilibris sobre el terreny.
L’abisme transatlàntic que ha deixat la visita a Europa del vicepresident dels Estats Units, JD Vance, i del secretari de Defensa, Pete Hegseth, accelera la pressió sobre una UE amenaçada.
La democràcia europea està en perill, segons Vance, perquè intenta posar límits al poder d’uns oligopolis tecnològics que estan reescrivint la governança global i les relacions internacionals. No és Moscou o Pequín. És la nova elit tecnologicopatriòtica que governa Washington la que envesteix contra el model de sobiranies compartides i límits reguladors que defineix la UE.
Però la humiliació de la Unió Europea com a estratègia geopolítica pot tenir efectes inesperats. L’investigador del European Council on Foreign Relations Camille Grand ironitzava després de la Conferència de Seguretat de Múnic que el discurs de Vance havia estat un gran revulsiu per a la integració europea, “el més important des de Jean Monnet” –deia amb sorna–, perquè confirma com són de diferents els europeus respecte a la nova administració nord-americana.
La realitat és que l’acceleració geopolítica del trumpisme no ha deixat gaire marge per avaluar amb calma l’impacte que aquest unilateralisme agressiu pot tenir sobre el projecte europeu. Però ja hi ha algunes lectures a fer. De moment, el Regne Unit de Keir Starmer està, en aquests moments, més a prop de la realitat del continent que de la seva masegada relació especial amb els EUA –els britànics són un actor clau en les negociacions sobre la seguretat europea–; també hem vist com la retirada i agressivitat del trumpisme pot acabar propiciant nous punts de cooperació entre la UE i la Xina –com es va escenificar en l’acord final de la Cimera de la IA a París, ratificat pels xinesos però no pels Estats Units o el Regne Unit–; a més, l’entesa ideològica de la nova administració nord-americana amb l’extrema dreta europea pot entrar en contradiccions si el proteccionisme i la coerció econòmica comencen a posar en perill el creixement de la Unió. Fonts del Consell de la UE expliquen que fins i tot Hongria o Itàlia guarden silenci quan Brussel·les assegura que té un pla de mesures a punt per contestar a la imposició d'aranzels per part dels Estats Units. Budapest i Roma saben que un cop a l’economia comunitària afectaria els Vint-i-set.
La UE és un animal pesant que avança per necessitat. Els grans salts endavant en la integració, els últims anys, han estat marcats per la urgència. Com més gran és el desafiament, més pressió per bastir consensos. El primer ministre finlandès, Alexander Stubb, advertia a Múnic contra les reaccions en calent d’una UE espantada i cacofònica. “Hem de parlar menys i fer més”, reclamava. I fa setmanes que, en converses informals i restringides entre líders europeus, es debat quines garanties de pau pot oferir la UE a una Ucraïna post alto el foc. Davant uns Estats Units que menyspreen els europeus negant-los un lloc a la taula de negociació que ha de decidir els equilibris immediats de la seguretat continental, mentre els reclama més inversió en defensa, presència militar sobre el terreny i assumir el cost de la reconstrucció d’Ucraïna, el rearmament de la Unió Europea ha de ser polític. Perquè, amb la pressió de la despesa militar a l’alça, la UE es veu abocada a assumir les seves pròpies limitacions i contradiccions internes, com ha fet evident la minicimera celebrada a l’Elisi aquest dilluns, amb les reticències alemanyes, poloneses o espanyoles a plantejar un enviament de tropes.
Els Estats Units ja han verbalitzat, de la manera més desafiant possible, la mort dels consensos que havien edificat l’entesa transatlàntica des del final de la Segona Guerra Mundial i fins avui. I Europa ha quedat atrapada, buscant respostes pròpies, tant per la guerra ideològica que li ve d’Occident com per l’agressió militar que es pot consolidar a la seva frontera oriental.
