1. A les eleccions del 2015, l’independentisme va aconseguir la majoria absoluta al Parlament, amb 72 diputats. El gener de 2018, tot i la victòria de Ciutadans, l’independentisme sumava els 70 escons necessaris per ser, encara, majoria. El març de 2021, la suma d’ERC, Junts i la CUP arribava fins als 74 diputats. I, els uns pels altres, entre egos, durícies i ideologies insalvables, van malmetre un resultat mai vist, il·lusionant malgrat la repressió i la desunió. Ara, segons les enquestes per al 12 de maig, l’independentisme podria no ser majoritari a l’hemicicle. I, si això passa, els mitjans habituals i els savis de sempre aprofitaran per cantar les absoltes al Procés i donaran per enterrats els anhels sobiranistes. És una cantarella que han convertit, ja, en un disc ratllat. De tant dir-ho, esperen que algun dia sigui una profecia autoacomplerta.
2. Dels caps de cartell d’aquelles eleccions cabdals del 2015 ja no en queda cap. En tan sols nou anys, Raül Romeva, Inés Arrimadas, Miquel Iceta, Lluís Rabell, Xavier García Albiol i Antonio Baños han passat a millor vida. Són ben lluny de la política i han deixat de remenar les dolces cireres del poder. Llevat, esclar, de l’incombustible alcalde de Badalona, que no va ser apartat del partit ni amb l’acusació de prevaricació. Ara, amb permís de Ponsatí i Orriols, tenim vuit candidats que, en el pròxim mes i mig, veurem en entrevistes, cartells de fanal i fins a la sopa. Només un d’ells serà president de la Generalitat: Illa, Aragonès, Puigdemont, Garriga, Estrada, Albiach, Carrizosa o Fernández.
3. Salvador Illa. Passar del govern alternatiu al govern efectiu no serà fàcil. En el país de les línies vermelles, tan al límit del joc democràtic, tant Junts com ERC ja han dit que no l’investiran president. Encara que les enquestes donin el PSC per davant de la resta, o bé Illa aconsegueix un resultat impactant o té molts números de continuar sent cap de l'oposició. Si una cosa tenen els corredors de marató és que saben patir. Si una cosa tenen els seguidors de l’Espanyol és que mai no perden la fe, a pesar dels resultats.
4. Pere Aragonès. Endreçat i caut, ha aconseguit que el seu sastre li faci uns vestits que s’escauen al seu tarannà polític. Tot va a mida, tot a lloc, ben cordat, però res no crida l’atenció. La discreció no combina gaire amb el lideratge. En un punt de gosadia, convocatòria electoral. El Pere (Aragonès) ha fet un Pedro (Sánchez). Se l’ha jugat quan estava contra les cordes, no podia aprovar uns bons pressupostos i tenia un Govern que s’aguantava amb pinces. Optimista de mena, no descarta tornar a ser president. Deu tenir enquestes ocultes. Altrament...
5. Carles Puigdemont. És ara o mai. Tot a una carta. Té el relat de ser el president expulsat pel 155, té la força de sis anys i mig d’exili i, ara, té una amnistia que li permet dir: si em feu president tornaré per a la investidura. La cançó no és nova, però ara potser no va de catxa. La qüestió és si la seva il·lusió i el seu discurs d’Elna –ben argumentat i millor recitat– encara és capaç d’engrescar o, per contra, set anys després fa una mica de mandra. Malament rai, si passa el rasclet pels vots de la compassió. Restitució i ressentiment, en campanya electoral, no haurien d’anar de bracet.
6. Jéssica Albiach: els comuns podrien tenir la clau de gairebé tot, a tot arreu, però el seu NO perpetu i sistemàtic sovint els castiga a la irrellevància. Laia Estrada, una bona oradora per comunicar què? La desorientació de la CUP ha sorprès tothom. Ignacio Garriga, el conec poc per dir-ne res. Carlos Carrizosa, el coneixem tant que pot desaparèixer del mapa. Alejandro Fernández, el resistent. Vol demostrar que amb coherència i poc soroll pot dur el PP a quarta força al Parlament. I ho vendrien com un èxit.
