L’1 d’octubre és el 2 d’octubre

Una de les imatges que mai oblidaré de l’1 d’octubre de 2017 no s’ha vist mai. Mireu. Surt en primer terme una dona amb una panxa immensa a punt de creuar un pas zebra. No pot. En segon terme hi ha una filera inacabable de furgonetes blau policia cagant llets i odi. El fora de camp ens permetria veure que fa uns minuts acaba de votar en un col·legi de Barcelona. Va ser votar i tancar-lo. Mentre a ella la fan marxar a correcuita, desenes de persones es posen davant la porta per defensar-lo. A esperar els cops de les porres. Al cap d’unes hores, el 2 d’octubre, d’aquella panxa va sortir de cop l’Alexandra, la meua filla.

Mentre ella vivia les seves darreres hores a la placenta tropical daiquiri en boca jo estava a Lleida escrivint una crònica per a aquest diari. Era a Vallfogona de Balaguer on la consellera Meritxell Serret votava (ja no la vaig tornar a veure fins al cap d’un any a Brussel·les) i dos sapastres policies de paisà vestits de gimnàs d’extraradi van ser identificats pel nas d’un gos mida XS. “De caçar no caça, però guàrdies civils sí que en detecta”, recordo que va cridar un xicot assenyalant les virtuts de la pituïtària d’en Miliu. De cop els mòbils comencen a vomitar sang amb les imatges d’hòsties per tot de pobles de Ponent, per tot Catalunya. I també de cop la gent no para de votar, votar, votar... Mentre, també de cop, es pega, pega, pega...

Les carreteres de Lleida són “la caravana del terror”. Desenes de cotxes i furgonetes de la Guàrdia Civil escenifiquen una road movie d’hòsties. De Lleida a Ponts hi ha una carretera pintada de negre i roig: por i sang. Entren als pobles com qui entra a casa seva. Entren als pobles per dir: puc entrar a casa teva, hostiar-te i tornar-te a hostiar. Recorda-ho. Sempre ho he fet. Sempre ho faré. És 1714. És 1936-1939. És el 2017. És cada dia. Vaig veure coses que no s’han vist en fotografies. Hem vist i viscut coses que només el disc dur, el núvol, l’USB de la memòria pot guardar. Però el problema no és que l’1 d’octubre l’estat espanyol atonyinés els catalans: ens han hostiat sempre. Sempre. Aquest és l’oblit, aquest és el problema. La lobotomia, el reformateig, la substitució del cervell. Creure que no et rebentarien: per votar, per parlar català o per tocar el flabiol caramel·litzat assilvestrat. És la seva natura. Al pa, pa, i al vi, vi, i a l’odi, odi, i a l’hòstia, hòstia. Res és de cop, tot espera, tot palpita, tot es desperta, tot es viu per acabar, un dia, finalment amb tu. Sí, de cop.

L’1 d’octubre no és que, de cop, l’estat espanyol decideixi apallissar-te per posar un paper en una urna de plàstic. L’1 d’octubre és l’argumentació, la raó, la defensa, la justificació, la legitimació per fotre’t democràticament, legalment, constitucionalment, lliurement, tou. L’1 d’octubre és la negació, la ridiculització, el pixar-se de riure, a la teva cara, als teus ossos, a les teves neurones, per pegar-te. Polítics, periodistes intel·lectuals, advocats, historiadors, carters, jubilats, funcionaris, lampistes, cambrers... D’aquí i d’allí van fer i continuen fent això. Apologia de la violència. Apologia de la mort. Acabar amb tu és la solució. I després et diran que no ho han fet. L’estat espanyol és una mentida que necessita mentides per sobreviure. Carn i més carn. Espanya és una barbacoa de bàrbars. Per això la relació Espanya-Catalunya es resumeix amb una mossegada caníbal ben donada: jo, sí; tu, no. Jo tinc dret a viure; tu, no.

Si, de cop, l’1 d’octubre de 2017 li hagués passat alguna cosa a la nena que estava dins d’aquella panxa (com a totes les embarassades, com a totes les persones que van votar), ens dirien que no. Que és mentida. Que ens ho hem inventat. Que s’ho va buscar. Que és culpa seva. Ho negarien. Se’n riurien. Ens denunciarien. I a sobre vindrien a amenaçar-te, a condemnar-te, a estovar-te per decret llei a la teva pell. Perquè no hem parlat de la mort. Malament. Hauríem hagut de parlar més de la mort. Hauríem de parlar més de la mort. Del que estan disposats a fer uns. Del que no estan disposats a fer els altres. Aquesta no és una qüestió política: és existencial. Aquesta és la real i veritable fractura. Entre la vida i la mort. Entre arribar al punt de no deixar que surti vida d’una panxa, o deixar que surti, lliurement. Només aquest és el passat. Només aquest és el futur.