La setmana passada les autoritats de la Unió Europea presentaven un pla en què demanaven a la població que tingués sempre a mà un kit de supervivència per a eventuals situacions d’emergència en què ens puguem trobar –com ara desastres naturals o, fins i tot, una possible guerra.
La notícia ha generat en molts de nosaltres un impacte psicològic en forma de por o d’angoixa. De sobte se'ns confirma una cosa que ja anàvem intuint des de feia temps: s'ha esquerdat la idea de món o de societat segura sobre la qual havíem construït les nostres vides.
El kit de supervivència suposa l'evidència que existeix una amenaça. No estem davant d'una situació que neix del no res, sinó d’una realitat geopolítica d’extrema complexitat, amb un augment de la polarització social i política representat en uns líders polítics que cada cop mostren actituds més bel·ligerants i violentes. La confrontació i l'amenaça són el pa de cada dia. La sensació és que l'escalada cap a una crisi més gran és cada cop més a prop.
Aquest context geopolític tens empetiteix els ciutadans, inoculant-los la por. I en aquesta situació és clau com es transmet la informació a la ciutadania: determinats missatges poden fer-nos sentir que les coses estan fora de control. Això pot generar una gran desconfiança en les institucions –si les explicacions són poc clares i no s’ha entès exactament per què és necessari un tipus de preparació d'emergència com pot ser un kit de supervivència–. No donar informació detallada sobre els possibles escenaris de l'emergència que es planteja com a possible és perillosíssim perquè genera desinformació i això alimenta la sensació de manipulació.
Ve a tomb parlar, en aquest context, de la teoria del xoc de Naomi Klein. L'autora posa sobre la taula com les crisis (o l’amenaça que tinguin lloc) poden ser utilitzades com a pretext per implementar canvis radicals que en temps de normalitat no serien acceptats i que fins i tot poden anar en contra dels valors d’una gran part de la població. És en aquests moments que els governs poden decidir, per exemple, disminuir la inversió en polítiques socials i, per contra, augmentar la despesa en defensa. La crisi esdevé l’ecosistema perfecte per reconfigurar l’ordre social, polític i econòmic sense gaire resistència ni confrontació ciutadana, perquè l’amenaça i la por paralitzen.
Però tornem al vessant psicològic, a l'impacte de la notícia que ocupa aquest article. Segons alguns experts en desastres i crisis, el dret a saber és essencial en situacions extremes i això implica una comunicació efectiva. La sobreinformació ens pot portar a la dessensibilització o al bloqueig per saturació. Per contra, una comunicació escassa i poc entenedora ens pot abocar a la desorientació i l’angoixa, i impactar directament en el nostre benestar emocional. Cal comunicar bé.
Sembla que tenim clar que la preparació per a una emergència o una crisi en un món canviant (crisi climàtica, realitat geopolítica inestable...) serà clau per adaptar-nos al present i al futur. D’això també se’n poden despendre aspectes positius, com un augment del sentiment d’autonomia, més control sobre la pròpia seguretat davant d'un món incert, l’assumpció d’una actitud més proactiva i menys passiva o una millora de la consciència de situació. En el que és col·lectiu, també pot comportar més cohesió comunitària, que faci compartir estratègies o recursos, promovent alhora la solidaritat entre la ciutadania. Però perquè tot això es doni necessitem entendre per què cal que ens preparem, comptar amb un relat que doni sentit al que se'ns demana, construir un context, tenir eines per combatre la por i construir així entorns d’esperança que generin benestar. Perquè una comunicació transparent, tranquil·litzadora i pedagògica ajuda a disminuir el dolor de la incertesa que podem sentir davant l’amenaça d’una crisi. Perquè l’amenaça per si mateixa ja dol i si es comunica amb poca informació, amb opacitat i de forma alarmista tan sols farem la vida més insuportable.
