‘Kerstmis’
NADAL. Fa vint anys que vaig haver de canviar el tió pel nieuwjaarsbrief. L’Erasmus ja les té, aquestes coses. L’avió del dia 25 al matí és ple de parelles mixtes.
Va ser en aquell primer sopar d’una nit de Nadal que em vaig adonar que la llengua que parles també determina com ets i com et relaciones. Si seus a taula en un idioma en què el verb acostuma a anar al final de la frase, de cop i volta, la conversa s’endreça. S’alenteix. Ningú et trepitja les paraules abans d’acabar perquè fins que no arribes a l’acció concreta del que estàs explicant res té sentit. Un ordre que t’espera i t’acull però que també engrandeix les absències. Imposa uns segons de silenci. A mi m’agrada el soroll del Nadal. La bacanal de menjar i oferir. Les discussions de sobretaula que sempre -sempre- hem tingut. Els canelons de l’àvia que em vaig perdre molt abans que l’àvia deixés de fer canelons.
Però també m’agraden les cases amb les sabates arrenglerades a la porta per no embrutar la moqueta i els abrics que s’apilen com poden dins l’armari. El fred i el vent. Els dies curts -si és només per uns dies-. La nostàlgia dels paviments de llambordes que t’esquitxen amb l’aigua de la pluja acumulada a sota si les trepitges amb pressa. El ritual dels mercats de Nadal de cases de fusta i vi calent, molt abans que acabessin envoltats de pilones dissuasòries, i que soldats armats vigilessin la pista de patinatge de la Groenplaats o l’atapeïda entrada del multicine on, des de fa uns anys, també programen les últimes estrenes del cinema d’acció turc.
TRADICIÓ. Europa ha canviat. Ens ha canviat. El mercat de Nadal de Berlín és ara el lloc més segur d’Alemanya -publica l’ARA-, després que l’atac amb un camió hi provoqués dotze morts el 19 de desembre del 2016. La por ha canviat el paisatge i el discurs europeus. Ens ha fet més vulnerables però també més soferts.
De cop, replantegem ritus i tradicions. Holanda s’ha dividit, políticament i geogràficament, sobre la continuïtat del Zwarte Piet (Pere el Negre), l’ajudant còmicament caracteritzat del majestàtic Sant Nicolau que porta els regals als nens. Per a uns és una rèmora del colonialisme, una escenificació racista, per a altres la continuïtat d’una festa infantil. Bèlgica viu també aquests dies un debat mediàtic sobre la presència de símbols religiosos a l’administració pública.
IDENTITAT. Europa és més conscient de la complexitat. El que som és cada vegada més divers. El que ens definia potser avui ja no defineix tothom. Però Europa té la seva pròpia identitat col·lectiva encara que cada cop costi més d’explicar.
Un de cada tres estudiants del programa Erasmus va conèixer la seva actual parella en un d’aquests intercanvis universitaris i la Comissió Europea calcula que més d’un milió de nens han nascut d’aquestes relacions. Un baby boom transfronterer que ens ha transformat.
Catalunya és avui a les notícies i als resums de l’any dels grans mitjans europeus. El president Puigdemont passarà el Nadal a pocs quilòmetres d’aquí, en un poblet a mig camí entre Gant i Anvers.
“Cap europeu es pot sentir completament exiliat enlloc d’Europa”, escrivia un pensador britànic conservador a principis del segle XVIII, perquè aquesta Europa -que aleshores es dessagnava en guerres d’uns contra altres- no era, segons ell, una construcció política, històrica o religiosa sinó més aviat un sentiment de solidaritat i civilització compartides. Europa ens acull perquè Europa som nosaltres. Tots nosaltres. Els qui hi creuen i se la senten seva i els qui no. Els qui n’esperaven més i els qui la viuen cada dia. Els qui avui s’envoltaran dels qui estimen i els qui no tenen res a celebrar.