La Xina substituirà els EUA com a primera potència econòmica?

Catedràtic d'Economia a la Universitat de HarvardLa majoria d’economistes donen per fet que, a llarg termini, la Xina assolirà la supremacia econòmica mundial, amb independència del que passi aquesta vegada. Al capdavall, ¿que potser no és inevitable que, amb una població quatre vegades més gran que la dels Estats Units i un programa resolut de modernització tecnològica després de segles d’estancament, la Xina assumeixi amb decisió l’hegemonia econòmica?

Jo no n’estic tan segur. A molts economistes, entre els quals hi ha molts dels experts que consideren que la ingent mà d’obra xinesa és un avantatge decisiu, també els preocupa que els robots i la intel·ligència artificial (IA) acabin per fer desaparèixer la majoria de llocs de treball i que la major part dels humans no tinguin res més a fer que passar l’estona amb activitats de lleure.

Quin dels dos grups s’imposarà durant els pròxims 100 anys? Els treballadors xinesos o els robots? Si els robots i la IA esdevenen els principals factors de producció del segle que ve, el fet d’haver d’atendre una població massa nombrosa –especialment una que calgui controlar posant límits a l’ús d’internet i a l’accés a la informació– podria convertir-se en un llast per a la Xina. A més, l’envelliment accelerat de la població xinesa exacerba aquest repte.

Mentre la importància creixent de la robòtica i la IA desdibuixa l’avantatge industrial de la Xina, la capacitat de ser líders en el pla tecnològic esdevindrà més important. En aquest sentit, la tendència actual a una concentració més gran de poder i control en el govern central en contraposició amb el sector privat podria paralitzar la Xina mentre l’economia mundial assoleix graus de desenvolupament superiors.

La possibilitat que el país asiàtic no arribi a suplantar els Estats Units com a primera potència econòmica mundial és l’altra cara de la moneda del problema de la tecnologia i la desigualtat. A Occident, tothom està preocupat pel futur del mercat laboral, però, en molts sentits, el problema és més important per al model de desenvolupament xinès que per al nord-americà. Els Estats Units han d'afrontar el problema de com redistribuir les rendes a nivell intern, en particular, vista la gran concentració de la propietat de les noves idees i la tecnologia. La Xina, però, té el problema afegit de com estendre el seu caràcter de superpotència exportadora en l’era de les màquines.

Si bé és ben poc probable que les diatribes, les enrabiades i la fatxenderia del president Donald Trump comportin un retorn massiu de llocs de treball industrials als Estats Units, el país té potencial per ampliar el seu teixit industrial en termes de producció, si no d’ocupació. Ben mirat, les plantes de fabricació d’alta tecnologia actuals produeixen molt més amb molts menys treballadors. D’altra banda, els robots i la IA no només arribaran a la indústria i els cotxes autònoms. Els robots metges, els robots assessors financers i els robots advocats no són més que la punta de l’iceberg del daltabaix que suposarà l’arribada de les màquines per a l’ocupació al sector serveis.

No hi ha dubte que l’ascens de la Xina està lluny de ser un miratge, i el seu èxit fulgurant no es fonamenta només en el seu pes demogràfic. L’Índia té una població similar (tots dos països compten amb uns 1.300 milions d’habitants), però almenys ara com ara està molt lluny del seu veí del nord. I és que s’ha de reconèixer a la cúpula dirigent xinesa el mèrit d’haver acomplert la tasca miraculosa de treure de la pobresa i incorporar a la classe mitjana centenars de milions de persones.

Ara bé, el creixement accelerat de la Xina s’ha basat principalment en la modernització tecnològica i en la inversió. Tot i que la Xina, a diferència de la Unió Soviètica, ha demostrat que és molt més competent a l’hora d’innovar a nivell intern (les empreses xineses ja són capdavanteres en la pròxima generació de xarxes mòbils 5G) i té una capacitat militar cibernètica totalment equiparable a la nord-americana, mantenir-se prop de l’avantguarda no és el mateix que definir-la. Els progressos de la Xina continuen sent fruit principalment de l’adopció de tecnologia occidental i, en alguns casos, de l’apropiació de propietat intel·lectual. Trump no és pas el primer president nord-americà que protesta per aquesta qüestió i té raó de fer-ho (tot i que declarar una guerra comercial no pot ser la solució).

En l’economia del segle XXI, altres factors, com l’estat de dret, així com l’accés a l’energia, a terra arable i a aigua neta poden esdevenir cada vegada més importants. La Xina segueix el seu propi camí i encara és a temps de provar que els sistemes centralitzats poden impulsar el desenvolupament més lluny i més de pressa del que ningú no havia imaginat, molt més enllà de la mera condició de país de renda mitjana en creixement. Això no obstant, la supremacia mundial de la Xina no és una certesa predeterminada, com tants experts semblen donar per descomptat.

Sí, els Estats Units també tenen grans reptes al davant. Per exemple, han de trobar la manera de conservar el dinamisme del creixement tecnològic evitant una concentració excessiva de la riquesa i el poder. Tanmateix, per ostentar l’hegemonia no cal ser el país més gran del món; en tal cas, Anglaterra no hauria arribat mai a governar gran part del globus terraqüi durant més d’un segle. La Xina podria liderar el futur digital si els Estats Units fiquen la pota, però no es convertirà en la potència hegemònica mundial pel sol fet de tenir una població més nombrosa. Al contrari, l’era de les màquines cap a la qual ens dirigim podria canviar les regles del joc en la pugna per l’hegemonia.