Els beneficis d'un impost progressiu al consum
¿Ha arribat l'hora que els Estats Units considerin passar de l'impost a la renda a un impost progressiu al consum en resposta a la creixent desigualtat de riquesa? Molts economistes defensen des de fa molt temps un sistema tributari basat en el consum com a mecanisme de recaptació, per motius d'eficiència i simplicitat. Però més enllà d'alguns entusiastes ocasionals, la idea mai ha obtingut el suport polític suficient.
Una de les principals objeccions és que el canvi entre sistemes demanaria una transició possiblement complexa per no castigar les persones que tenen un patrimoni, ja que tributarien de nou quan gastessin estalvis acumulats pels quals ja van pagar impost sobre la renda. Però davant un augment inexorable de la desigualtat de riquesa, aquest defecte pot ser una virtut. A més, un avantatge important dels sistemes d'impost al consum és que no graven l'estalvi i donen a les empreses més incentius per invertir.
També és veritat que, per fer front a la desigualtat de riquesa, s'han fet propostes més senzilles. La senadora nord-americana Elizabeth Warren ha proposat un impost als ultramilionaris (a les 75.000 llars nord-americanes més riques) per una suma anual equivalent al 2% del patrimoni si excedeix els 50 milions de dòlars, i al 3% quan el patrimoni excedeixi els 1000 milions. L'audaç proposta de Warren va suscitar un intens debat entre economistes sobre quant es recaptaria. Emmanuel Saez i Gabriel Zucman, de la Universitat de Califòrnia, a Berkeley (dos noms molt citats en la literatura sobre la desigualtat) van avalar el pla de Warren i calculen que permetria recaptar uns tres bilions de dòlars al llarg de deu anys. Alguns ultrarics també donen suport a la idea.
Però Lawrence Summers (de la Universitat de Harvard, exsecretari del Tresor dels Estats Units i figura imponent en l'àrea de les finances públiques) sosté que aquests càlculs són excessivament optimistes. Summers i la seva coautora Natasha Sarin (professora de dret de la Universitat de Pennsilvània) assenyalen que es pot arribar al mateix per un camí millor, amb una àmplia varietat de solucions més convencionals, com per exemple augmentar l'impost de societats i impedir a les famílies ultrariques l'ús del testament com a forma d'evitar l'impost a les plusvàlues.
El debat no s'atura. Més enllà del seu atractiu moral, els impostos al patrimoni, històricament, no han estat una font de recaptació eficaç. Però Saez i Zucman insisteixen que tot depèn dels recursos que s'assignin a l'IRS (l'agència tributària dels Estats Units) per a la implementació de l'impost. Sigui com sigui, totes les parts estan d'acord en la finalitat buscada, i la direcció general del debat ens avança el que podem esperar si una progressista com Warren arriba a la presidència dels Estats Units.
Tot i que el pla de Warren no em desagrada, ni tampoc la idea de Summers i Sarin, totes dues propostes són difícils d'implementar. I hi ha una manera millor d'aconseguir el mateix, que té més defensors i, per tant, pot resultar més duradora.
A mitjans dels vuitanta, Robert Hall i Alvin Rabushka (de la Universitat de Stanford) van defensar una cosa que en essència és una modificació de l'impost al valor afegit (IVA) donant un tracte separat als salaris i permetent més progressivitat. L'impost al consum (que no grava les vendes, sinó que fa servir informació similar a la requerida pel sistema tributari actual) seria simple i elegant, i pot aconseguir que s'estalviïn uns dos-cents mil milions de dòlars a l'any en costos morts comptables. A més a més, aquests plans preveuen una exempció important, perquè les famílies de menys ingressos no paguin res.
Però hi ha una altra manera d'aconseguir progressivitat sense aquesta exempció: transferir a les llars una suma fixa important (alguna cosa similar a la renda bàsica universal), com proposa la destacada macroeconomista portuguesa Isabel Correia, que calcula que el seu pla generaria alhora més creixement i més igualtat d'ingressos que el sistema impositiu actual. L'anàlisi de Correia se centra en el llarg termini, però amb una transició ben dissenyada que protegeixi les petites empreses familiars també s'obtindrien beneficis a curt termini.
Per descomptat, l'equitat del sistema dependrà en gran mesura de la suma de les transferències i exempcions i de l'alíquota mínima de l'impost. Fins ara, la idea d'adoptar un impost progressiu al consum només ha tingut el suport d'un grapat de republicans. Irònicament, una de les raons que no hagi tingut més suport republicà és que els conservadors s'adonen que un impost al consum seria tan eficient que li facilitaria en gran mesura a l'Estat recaptar fons per ampliar els programes socials.
Qualsevol canvi important al sistema tributari federal tindrà efectes complexos (inclosa la interacció amb els impostos dels estats i municipis). I és possible que el Congrés nord-americà tingui una preferència innata per un sistema tributari complex amb molts buits i exempcions, ja que dona als congressistes poder sobre possibles donants. Però aquest és un motiu més per aprofitar l'oportunitat d'ordenar el sistema i al mateix temps intentar reduir la desigualtat de riquesa.
Copyright Project Syndicate
