És difícil parlar de qualsevol tema relacionat amb Grècia sense tenir en compte el fantasma de la crisi. Potser darrerament els mitjans de comunicació del nostre país es fan menys ressò de les manifestacions i els aldarulls al carrer, que tant de mal han fet a la imatge d'aquest país i han tingut unes conseqüències tan negatives per a la seva promoció turística, que és, al capdavall, l'única arma de què disposa la depauperada economia grega -mancada d'una infraestructura industrial mínimament solvent- per sortir d'aquest atzucac en què es troba. Amb tot, la crisi segueix fent estralls en l'economia pública i domèstica dels grecs, i, malgrat les draconianes mesures d'austeritat, que semblen no tenir fi, el forat del deute no deixa de créixer. La darrera mesura imposada per la troica europea és l'acomiadament de 4.000 funcionaris aquest any i 11.000 el que ve.
Per a molts d'aquells que, d'una manera o altra, ens sentim vinculats a aquest país i en seguim el pols polític i cultural, el que més ens crida l'atenció és la pujada imparable dels partits d'extrema dreta, LAOS (Reagrupament Popular Ortodox) i, sobretot, Khrissí Afguí (Alba Daurada) -els noms són una autèntica declaració de principis-, que culpabilitzen els immigrants de tots els mals de Grècia i advoquen per tornar al que ells anomenen l'essència hel·lènica, una essència que té en la religió ortodoxa un dels seus principals pilars. Una de les accions més esperpèntiques d'aquest partit feixista i xenòfob que és Khrissí Afguí -una vergonyosa màcula en una societat tradicionalment tolerant i inclusiva com la grega- fou, fa prop d'un any, el repartiment de menjar a famílies pobres en plena plaça Sintagma, davant del Parlament, prèvia mostra, això sí, d'un carnet d'identitat que donés fe de la seva condició de grecs, com si la gana conegués fronteres i nacionalitats.
Enmig d'aquesta situació tan complexa, la figura de Konstandinos P. Kavafis, el gran poeta grec d'Alexandria del qual commemorem enguany el 150è aniversari del naixement i el 80è de la mort, és tot un exemple a seguir pel que fa a tolerància. Els diaris i revistes grecs, així com les ràdios i les televisions, li han dedicat un munt d'homenatges, i el ministeri de Cultura hel·lènic, furgant en unes arques cada cop més buides, va organitzar a principis de juliol, al Centre Cultural de Delfos, un congrés internacional entorn de Kavafis que es va cloure amb un esplèndid concert del cantautor escalenc Josep Tero, que sota els pins de l'oracle més famós de l'antiguitat va interpretar les seves versions catalanes de l'alexandrí.
L'Alexandria de Kavafis té molt poc a veure amb l'Atenes i la Grècia actuals. No obstant això, la vida d'aquest poeta no fou tampoc un camí de roses: a la crisi del cotó que arruïnà la seva família i l'abocà a un llarg èxode que el dugué a Liverpool, Marsella i Constantinoble, hem d'afegir-hi l'ascens del partit nacionalista egipci d'Arabi Paixà, que, amb la proclama d'"Egipte per als egipcis", entrà en conflicte amb els anglesos, que no estaven disposats a perdre el control que exercien de facto sobre aquell territori. En una d'aquestes crisis, l'any 1882, l'almirall anglès Frederick B. Seymour bombardejà despietadament la ciutat antiga d'Alexandria, i la casa del poeta cremà com una teia.
Amb tot, la reacció de Kavafis davant de tantes adversitats familiars i nacionals -i aquesta és una realitat que mereix sens dubte una reflexió- es troba als antípodes de la d'aquells que, a la Grècia d'avui, fan de l'hel·lenitat una marca d'identitat racial excloent i empobridora. La Grècia de Kavafis és hereva d'aquell mosaic de pobles units per una llengua i una cultura comunes que deixà, en morir, Alexandre Magne. En el bell poema inèdit Retorn de Grècia (1914) així ho expressa un dels protagonistes: "Acceptem, doncs, la veritat: / nosaltres som també grecs -quina altra cosa som si no?- / però amb amors i emocions d'Àsia, / però amb amors i emocions / que de vegades semblen estranys a l'hel·lenisme". En Kavafis, la religió -com pretenen els partits d'extrema dreta esmentats més amunt- no és tampoc una barrera que impedeixi les relacions humanes, i l'alexandrí és especialment virulent contra aquells que, com l'emperador Julià, dit l'Apòstata -l'home sull entre tots, l'abominable-, volen imposar per la força un model religiós (en el seu cas el paganisme) damunt del cristianisme rampant. Així, en el bell poema Miris: Alexandria del 340 dC (1929), dos joves poden ser amics -i fins i tot amants- malgrat pertànyer a mons religiosos oposats: "Sabíem, certament, que Miris era cristià. / Des del primer moment ho vam comprendre, quan / fa dos anys va venir a la nostra colla. / Vivia exactament com nosaltres, però. / Més que cap de nosaltres sense fre en els plaers".
Tota una lliçó de tolerància, per tant, que ens demostra un cop més que Grècia (com més tard Roma) fou gran de debò només quan, lluny d'exclusions estèrils, integrà en el seu si els pobles i les nacions més diverses, unides per l'alt ideal de l'hel·lenisme.