El gel se’n va

L’Eyjafjallajokull, la sisena glacera més gran d’Islàndia, va adquirir notorietat a escala mundial quan el 2010 el volcà sobre el qual reposa va entrar en erupció. Els elevats nivells de cendra volcànica van provocar interrupcions del transport aeri al continent europeu. Una altra glacera, menys coneguda i de pronúncia menys enrevessada, és l’Ok, que es troba al capdamunt d’un volcà situat a l’oest d’Islàndia.

Però l’Ok ja no és una glacera.

Ara un llac situat al cràter ha substituït la capa de gel que cobria el volcà el 1900 –d’una superfície de prop de 15,5 km(2)–. L’indret és indubtablement bonic, envoltat com està de grans clapes de neu, i ha passat a ser el llac situat a més altitud d’Islàndia. Ara bé, la seva bellesa s’esvaeix de seguida als ulls de qui sap el que hi havia abans en aquest lloc i per què ja no hi és. La desaparició de l’Ok és un testimoni més del canvi climàtic irreversible que s’està produint a tot el planeta.

El 18 d’agost vaig participar en una marxa per acomiadar-nos de l’Ok. En el marc d’aquesta caminada, vam col·locar una placa commemorativa que diu: “L’Ok és la primera glacera d’Islàndia que perd la condició de glacera. S’espera que, en els pròxims 200 anys, totes les nostres glaceres segueixin els seus passos. Aquest monument testimonia que sabem el que està passant i que sabem el que cal fer. Només tu saps si ho vam fer”.

Tot i que es tracta d’una cerimònia local, aquesta és una història d’abast global. Les glaceres cobreixen l’11% de la superfície d’Islàndia i se les podria considerar termòmetres visuals. Al llarg de la història documentada, s’han expandit i han retrocedit, assolint la seva màxima extensió cap al 1890. D’aleshores ençà, però, han anat retrocedint progressivament, amb l’excepció d’alguns curts períodes de creixement. Aquest procés ha cobrat una velocitat particular en els últims 20 anys. En tot just uns pocs decennis, l’emblemàtic Snaefellsjokull –força conegut popularment perquè al 'Viatge al centre de la Terra' de Jules Verne era l'entrada a la Terra– podria deixar de caracteritzar Islàndia. En definitiva, el gel està marxant del país.

La desaparició del gel d'Islàndia no és un fenomen aïllat. Les glaceres es fonen arreu del món i contribueixen en proporcions descomunals a l’ascens del nivell dels mars i els oceans. Les glaceres de l’Himàlaia ajuden a regular el subministrament d’aigua d’una quarta part de la humanitat. Els sistemes naturals patiran pertorbacions. A més, el gran desgel també fondrà enormes extensions de permagel, alliberant metà, un gas d’efecte hivernacle molt potent. El desglaç dels casquets glacials de Groenlàndia i l’Antàrtida Occidental provocarà, a llarg termini, un ascens del nivell del mar de diversos metres. Els científics són incapaços de precisar a partir de quin moment el desgel dels casquets de Groenlàndia i l’Antàrtida Occidental serà irreversible.

Des de Florida fins a Bangladesh, des de Xangai fins a Londres, ara mateix ja hi ha poblacions i mitjans de subsistència amenaçats. Si, per art de màgia, s’aturessin les emissions avui mateix, potser ja no seríem a temps de salvar les glaceres tropicals, que són en indrets com la serralada dels Andes i l’Àfrica oriental. Les glaceres de latituds mitjanes podrien sobreviure a un augment de la temperatura mitjana d’1,5 ºC, però no a un escalfament de 2 ºC. Si no hi posem remei immediatament, la majoria de les gairebé 200.000 glaceres de la Terra passaran a formar part dels llibres d’història, com l’Ok.

Si limitem l’escalfament a un màxim d’1,5 ºC, tenim moltes probabilitats d’evitar una catàstrofe. Amb 2 ºC d’augment de la temperatura mitjana, les probabilitats es redueixen de manera substancial. Hauríem de fer cas dels advertiments del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, que el mes vinent publicarà un nou informe. Hem de reforçar la nostra determinació de reduir les emissions per evitar acostar-nos a punts d’inflexió perillosos.

Com a primera ministra d’Islàndia, estic decidida a fer que el meu govern compleixi la part que li pertoca. Actualment, estem executant el primer pla d’acció finançat íntegrament per Islàndia que té per objectiu assolir la neutralitat climàtica el 2040. Islàndia disposa d’una producció d’energia descarbonitzada i estem treballant per tenir un sistema de transports més ecològic. Ens proposem prohibir la matriculació de cotxes que funcionin amb energies no renovables a partir del 2030.

En el marc del nostre ferm compromís amb la comunitat internacional per combatre el canvi climàtic, hem fet ús de la nostra posició al Consell Àrtic per elaborar propostes en què exposem maneres de contrarestar els canvis accelerats que s’estan produint a l’Àrtic.

Hem de lluitar per la justícia climàtica en totes les nostres accions contra el canvi climàtic. Els drets humans, la justícia social i la igualtat de gènere estan intrínsecament connectats amb aquesta lluita, perquè el canvi climàtic afecta més els pobres que els rics, els desafavorits més que els privilegiats, i a les dones de manera diferent que als homes. Hem fet una crida a integrar les qüestions de gènere a les polítiques globals en matèria de medi ambient, com ara els mecanismes del Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides. El paper de les dones com a principals cuidadores i proveïdores d’aliments i combustible les fa més vulnerables a les inundacions i la sequera, així com a altres conseqüències del canvi climàtic.

A mitjans d'agost vam retre homenatge a l’Ok i ens vam donar la mà per evitar que ens hàgim d’acomiadar de totes les glaceres del món en el futur. Països grans i petits, empreses i governs, individus i comunitats, tots hem de complir amb la nostra part. Sabem què està passant i què cal fer. Ajudeu-nos, fent honor a l’etimologia del nom del nostre país, a conservar el gel d’Islàndia.

Copyright The New York Times

Traducció: Ignasi Vancells Mora