Kàtmandu després del terratrèmol

Havia sigut un matí de dissabte fred i plujós per a l’època de l’any. Dotze membres de l’equip de The Nepali Times érem en un refugi d’excursionistes situat en una muntanya amb vistes a la ciutat. El cel estava encapotat i ens sentíem decebuts de no poder veure l’Himàlaia, al nord. Alguns contemplàvem la capital, que s’estenia a la vall en forma de bol, i parlàvem del seu creixement ràpid i desordenat.

Quan baixàvem per la carena, a falta d’unes dues hores de caminada, de sobte es va produir un gran sotrac. La muntanya sencera va començar a trontollar, com si estigués situada damunt de l’oceà. Amb prou feines ens podíem aguantar drets. “Això és un megaterratrèmol”, vaig pensar.

Kàtmandu ocupa el primer lloc en la llista de les ciutats del món considerades més vulnerables davant del risc d’un terratrèmol. Cada any, a mitjans de gener, el Nepal celebra el Dia Nacional de la Prevenció Sísmica per commemorar el fortíssim terratrèmol que va assolar Kàtmandu el 1934. La cobertura que el nostre diari va fer de l’esdeveniment aquell dia remarcava la necessitat que el Nepal estigués més preparat per a un desastre; només era una qüestió de temps que arribés el següent.

Es van alçar glopades, després núvols, de fum des de diverses parts de la ciutat, i al cap d’uns quants minuts un mantell marró embolcallava tota la vall. La històrica ciutat de Bhaktapur, al costat de llevant, semblava que estigués sent engolida per una tempesta de sorra. Kàtmandu va desaparèixer.

La nostra estupefacció es va convertir en por quan vam pensar en la família que teníem allà baix. Les prediccions més pessimistes havien pronosticat que un sisme de magnitud 8 a Kàtmandu podia matar 100.000 persones, ferir-ne 300.000 i arrasar la ciutat. Ens vam abraçar, alguns plorant. Vam agafar els telèfons. Les línies estaven tallades.

Al cap d’una hora, quan encara caminàvem muntanya avall, es va produir un altre tremolor. Vaig tenir la sensació de sortir projectat un parell de metres endavant. Semblava que tota la muntanya tremolés. Hi va haver més núvols de pols. Un cop dissipats, vam veure amb els binocles que la majoria de les zones residencials de la ciutat semblaven intactes. Això ens va alleujar una mica.

Uns quants membres del nostre grup van aconseguir posar-se en contacte amb els seus familiars. Però quatre de nosaltres no havíem pogut, i vam tornar de pressa i corrents. Vam agafar el meu cotxe, aparcat al peu de la muntanya, i ens vam dirigir cap a la ciutat. Pel camí vam haver d’esquivar trossos de runa i edificis tombats. La gent seia apinyada en espais oberts o al mig del carrer, com més lluny millor de qualsevol cosa que es pogués ensorrar. Davant d’un hospital, vam veure malalts que jeien en matalassos instal·lats a la vorera.

Dissabte a última hora de la tarda es va començar a evidenciar que, malgrat que a Kàtmandu el nombre de víctimes era alt i els danys eren greus, particularment en una sèrie de llocs que són Patrimoni de la Humanitat, els efectes del sisme potser no eren tan devastadors com es temia. La meva família estava fora de perill, tot i que la meva mare, postrada al llit, vam haver de transportar-la al jardí; vivim a la zona residencial de Patan, on els edificis són més sòlids.

Però s’esperava que la destrucció fos molt més gran a les muntanyes pròximes a l’epicentre, uns vuitanta quilòmetres al nord-oest de la capital, i als districtes dels voltants. Van començar a arribar-nos notícies -incloent-hi la d’un veí del poble de Barpak, al nord, que havia caminat vuit hores per obtenir senyal telefònic- de pobles sencers que havien estat completament arrasats. Hi havia hagut esllavissades que obstruïen els rius. Les carreteres estaven inutilitzades.

Qualsevol govern del món s’hauria vist superat per la magnitud d’aquest desastre, però les dificultats logístiques del Nepal, una terra muntanyosa, pobra i gairebé sense carreteres, són extraordinàries. L’únic aeroport internacional que hi ha al país encara funciona, i ràpidament la Xina i l’Índia van començar a enviar-hi provisions d’auxili, però l’exèrcit nepalès disposa d’un sol helicòpter gran.

L’escenari polític inestable del Nepal és un altre obstacle important. Després d’una dècada de conflicte entre el govern i els insurgents maoistes, els polítics del Nepal han estat massa ocupats enfrontant-se els uns als altres, recentment a causa de la reforma constitucional, per tractar com una prioritat la prevenció d’aquesta mena de desastres. Fa gairebé dues dècades que no hi ha eleccions en l’àmbit dels districtes, els pobles o els municipis, i els comitès que dirigeixen els ajuntaments locals no estan organitzats per coordinar una ajuda d’emergència.

I una bona part de les tasques d’auxili han recaigut en agrupacions comunitàries; algunes, com la que encapçala Gopal Awale a Patan, havien ideat alguns plans d’emergència bàsics per activar en cas d’un desastre. Dissabte aquests grups estaven ajudant a rescatar persones dels edificis antics del centre de la ciutat de Kàtmandu, que van quedar especialment malmesos, i a instal·lar-les en tendals, a les escoles, en parcs i en altres zones considerades segures.

Centenars de milers de persones de Kàtmandu i les zones del voltant van passar la nit als carrers. La meva família i jo vam dormir en una tenda, al jardí de darrere de casa nostra.

Des de llavors ens han sacsejat desenes de tremolors, alguns de primera magnitud. Malgrat tot, no hi ha cap senyal de pànic manifest. Diumenge la gent del meu barri arreplegava ampolles d’aigua i sacs de dormir, i es disposava serenament a passar una altra nit al ras.