Contra la criptomoneda de Facebook
Facebook ha donat a conèixer la seva última aposta pel domini del món: la 'libra', una criptomoneda pensada perquè funcioni com diners privats en qualsevol lloc del planeta. Mentre preparava l'aventura, el CEO de Facebook, Mark Zuckerberg, ha negociat amb bancs centrals, reguladors i 27 companyies associades, cadascun dels quals aportarà com a mínim 10 milions de dòlars. Per por de generar temors al voltant de la seguretat, Facebook ha evitat treballar directament amb bancs comercials.
Zuckerberg sembla entendre que la innovació tecnològica per si sola no garantirà l'èxit de la 'libra'. Necessita també que els governs es comprometin a fer complir la xarxa de relacions contractuals en què es recolza la moneda i acceptar l'ús de les seves pròpies monedes com a garantia. Si la 'libra' alguna vegada pateix una venda massiva, els bancs centrals estarien obligats a oferir liquiditat.
La qüestió és si els governs entenen els riscos que un sistema d'aquest tipus comportaria per a l'estabilitat financera. La idea d'un sistema de pagament privat i directe amb 2.600 milions d'usuaris actius pot sonar atractiu. Però com qualsevol banquer i qualsevol regulador saben, els sistemes de pagament requereixen un nivell de seguretat en termes de liquiditat que cap entitat privada pot proporcionar.
A diferència dels estats, les entitats privades han d'operar dins d'un marc que no els permet imposar unilateralment obligacions financeres als altres per atendre les seves necessitats de cada moment. Això vol dir que no poden autorescatar-se. Han de ser rescatades pels estats o algú ha d'autoritzar la seva fallida. És més, fins i tot en el cas dels estats, les paritats fixes ofereixen només una il·lusió de seguretat. Molts països han hagut d'abandonar aquestes paritats, sempre insistint, al mateix temps, que "aquesta vegada és diferent".
El que diferencia Facebook d'altres emissors de "diners privats" és la seva grandària, el seu abast global i la seva voluntat de "moure's ràpidament i trencar coses". És fàcil imaginar un escenari en què rescatar la 'libra' pogués exigir més liquiditat de la que podria oferir un estat. Recordem el cas d'Irlanda després de la crisi financera del 2008. Quan el govern va anunciar que assumiria els passius del sector bancari privat, el país es va enfonsar en una crisi de deute sobirà. Al costat d'un gegant com Facebook, molts estats nació podrien acabar d'una manera molt semblant a Irlanda.
Facebook tira endavant el projecte a tota velocitat, com si la 'libra' fos merament una iniciativa privada més. Però, com molts altres intermediaris financers, la companyia està prometent una cosa que de cap manera pot complir per si sola: la protecció del valor de la moneda. La 'libra', ens diuen, estarà vinculada a una cistella de monedes (diner fiduciari emès per governs) i serà convertible a comanda i a cap cost. Però aquesta garantia descansa en una il·lusió, perquè ni Facebook ni cap altra part privada involucrada tindrà accés a reserves il·limitades de les monedes vinculades.
Hem d'entendre què passa quan els reguladors es queden de braços plegats mentre els innovadors financers creen opcions de venda. Considerem el desastre dels fons del mercat monetari (FMM) el setembre del 2008. Als inversors en FMM se'ls va prometre que podrien tractar les seves tinences com un compte bancari, és a dir, que podrien retirar tants diners com havien col·locat i que podrien fer-ho quan volguessin. Però quan Lehman Brothers es va desplomar i tots els inversors en FMM van intentar retirar els seus diners al mateix temps, es va fer palès que molts fons no podien complir. Per evitar una venda massiva generalitzada en tots els FMM i en els bancs que els donaven suport, la Reserva Federal dels Estats Units va intervenir i va oferir liquiditat. Una venda massiva de 'libres' exigiria suport a una escala molt més gran, així com una estreta coordinació entre tots els bancs centrals afectats.
Donats aquests riscos gegantins, els governs han d'intervenir i frenar la 'libra' abans que surti al mercat l'any vinent. En cas contrari, com ha advertit Maxine Waters, presidenta del comitè de serveis financers de la Cambra Baixa dels Estats Units, els governs també poden començar a redactar els seus propis testaments vitals. En l'argot de les finances i de la banca, un testament vital és un pla escrit que els bancs presenten als reguladors on descriuen com faran front a un episodi d'insolvència. En el cas d'un govern, un testament vital hauria d'explicar com respondrien les autoritats pertinents si la 'libra' abandonés la seva paritat canviària i desencadenés una venda massiva global.
Òbviament, això planteja una quantitat d'interrogants rellevants. ¿Els governs prometrien, com van fer l'expresident de la Fed Ben Bernanke el setembre del 2008 i el president del Banc Central Europeu Mario Draghi el juliol del 2012, fer "el que calgui" per garantir la supervivència de la moneda? ¿Tindrien la capacitat de fer-ho i sobretot de coordinar les seves accions –i compartir les pèrdues– amb la resta de països involucrats? ¿Els governs podrien prendre el control del sistema si el sistema es demostrés incapaç de sustentar-se a si mateix?
El silenci de les autoritats en resposta a l'anunci de Facebook voldrà dir que donen suport a la seva nova i perillosa aventura. Els governs no han de permetre que entitats privades amb ànim de lucre posin en risc tot el sistema financer global. Si els bancs són "massa grans per fer fallida", els estats també. Si els governs no ens protegeixen de l'últim acte de supèrbia de Facebook, tots en pagarem el preu.
Copyright Project Syndicate