La impunitat dels delictes de coll blanc
Tot i que el paper que ha de tenir el govern dins la societat és un tema de debat recurrent, pocs qüestionarien que l'aplicació de la llei és una tasca que pertany a l'òrbita de l'estat. No obstant, cada vegada més veiem com els governs fan els ulls grossos davant l'aplicació de les lleis contra els delictes més lucratius del món: el frau, la malversació de fons, l'evasió impositiva, els suborns i el blanqueig de diners, comesos per gent ben posicionada socialment.
En part, aquest incompliment es pot atribuir a una manca de recursos. Les autoritats encarregades d'aplicar la llei moltes vegades no estan a l'altura de les tècniques sofisticades dels delinqüents de coll blanc, que es perpetren amb l'assistència d'advocats i comptables ben remunerats. Però el principal problema és que, cada vegada més, els esforços per garantir el compliment de la llei no es dirigeixen cap als delinqüents, sinó cap als periodistes que intenten descobrir els seus delictes.
Considerem el cas de Wirecard, el gegant de pagaments electrònics alemany. L'empresa, fins fa poc una predilecta dels inversors, va resultar ser un dels més grans fraus en la història de postguerra d'Alemanya. En un clàssic esquema Ponzi, la companyia va dir haver dipositat diners a l'exterior que mai van existir. Els comptables, advocats i reguladors que suposadament havien de salvaguardar la integritat del sistema financer van ser còmplices. I, a més de no complir gens ni mica amb la seva feina, van carregar contres dels periodistes que van intentar exposar el frau.
L’organisme auditor del ministeri de Finances alemany (BaFin) va arribar a presentar una demanda penal contra Dan McCrum i Stefania Palma, dos periodistes del Financial Times que investigaven les pràctiques i els informes falsos de Wirecard. La investigació contra McCrum i Palma va estar oberta més d'un any i no es va tancar fins dos mesos després que Wirecard es veiés forçada a la fallida i que el seu CEO, Markus Braun, fos a la presó a la espera d'una investigació criminal completa. Aparentment, la informació enganyosa que la companyia i els seus agents contractats van presentar davant els reguladors va ser considerada més creïble que els informes dels periodistes que treballaven per a una de les publicacions financeres més respectades del món.
Aquest no és un cas aïllat. Si bé el frau, la malversació de fons, l'evasió impositiva i el blanqueig de diners segueixen sent considerats delictes en la majoria de països, el seu control està caient en picat arreu del món i a cap lloc més que als Estats Units de Donald Trump. Com documenta la meva col·lega John C. Coffee, de la Facultat de Dret de Colúmbia, al seu nou llibre Corporate crime and punishment: the crisis of underenforcement, l'aplicació de la llei contra les corporacions ha caigut un 76% en comparació amb l'era Obama, i un 26-30% en el cas dels delictes de coll blanc en general. Al ritme actual, no passarà gaire temps fins que els delictes financers siguin encoberts del tot.
En lloc d'invertir els recursos limitats en combatre els delictes que són lucratius per als delinqüents però costosos de detectar, les agències encarregades d'aplicar la llei als Estats Units i també a altres parts del món han dirigit la mirada contra els que intenten descobrir aquests delictes i les complicitats dels estats en aquests delictes.
En conseqüència, als EUA, quan la Xarxa de Control de Delictes Financers (FinCEN) va saber que el Consorci Internacional de Periodistes d'Investigació (ICIJ) estava a punt d'informar sobre milers d'Informes d'Activitat Sospitosa (SAR, en les sigles en anglès) presentats davant l'agència i que no havien rebut resposta, va emetre un comunicat advertint que la publicació no autoritzada de documents que poguessin posar en perill la seguretat nacional constitueix un delicte.
Sense deixar-se intimidar, l'ICIJ va difondre els arxius de la FinCEN el 20 de setembre, detallant com grans bancs globals –entre ells JP Morgan Chase, HSBC, Standard Chartered i Deutsche Bank– presentaven un SAR rere l'altre i, al mateix temps, seguien beneficiant-se de les activitats de clients sospitosos que estaven desplaçant milers de milions, si no bilions, de dòlars.
Segons la llei actual, presentar un SAR no exigeix que un banc deixi de brindar serveis al client en qüestió, però, com a mínim, hauria d'encendre un senyal d'alarma dins la institució. No va passar. Per contra, els bancs van mantenir el rumb i van seguir submergint en paperassa 267 agents mal pagats i sobrepassats de feina de la FinCEN. Mentrestant, assessors legals i comptables dels clients sospitosos guanyaven més diners desviant les investigacions dels seus clients que monitoritzant les seves activitats. Els assessors legals i els comptables de Wirecard aparentment van embutxacar-se en conjunt 150 milions de dòlars per any abans de la liquidació de la companyia.
Els arxius de la FinCEN no tenen els detalls dramàtics de la bomba dels papers de Panamà, que va revelar una evasió impositiva descarada per part d'estrelles de l'esport i polítics prominents, comesa amb l'ajuda de la signatura legal panamenya Mossack Fonseca. De fet, gran part del que contenen els arxius de la FinCEN ja es coneixia des de fa un temps. Potser aquesta és la raó per la qual la notícia es rep amb indiferència.
Però, si bé el comportament escandalós dels grans bancs no és cap novetat, tots hauríem d'estar profundament preocupats per la complicitat de les autoritats que haurien de garantir el compliment de la llei en delictes altament lucratius. No només han girat l'esquena a la il·legalitat descarada; han demostrat que estan més que disposats a emmordassar la premsa lliure.
Copyright Project Syndicate