Esmena't, Facebook, o marxem

"He ficat els plats al rentavaixelles”, em va dir fa poc el meu fill, com si fos més un favor que una cosa que hauria de fer perquè és el que toca. Això em va moure a escriure a Mark Zuckerberg, el director executiu de Facebook, amb tot l'enuig d'una mare que fa temps que va perdre la paciència quan es tracta dels abusos que prosperen a la seva plataforma. Voldria que sabés que no l'aplaudirem per fer una cosa petita ben feta després de fer-ho molt malament durant tant de temps.

La setmana passada va anunciar que finalment etiquetaran les atroces animalades emeses a Facebook pel president Trump, després d'anys de mostrar-se cada cop més desafiant. Però és massa poc, i massa tard.

I està massa calculat. Zuckerberg i altres executius de Facebook continuen repetint el mateix de sempre: “Sabem que tenim més feina per fer”. És molest.

Sembla que ara el director executiu de Facebook s'està decantant per etiquetar les publicacions -després d'haver dit fa poc als seus treballadors que no cediria en aquest sentit- com a reacció a una campanya coneguda com Stop the Hate for Profit [Atureu l'odi a canvi de diners] per persuadir els anunciants que fessin boicot a la seva empresa. Després d'anys d'intentar altres mesures de pressió que aparentment van fracassar, els que miren de forçar Zuckerberg a canviar finalment guanyen terreny després de marcar-se com a objectiu la cartera del fundador de Facebook. A mesura que baixa el valor de les seves accions, el seu patrimoni net ha caigut milers de milions en els últims dies.

La campanya apunta directament a Facebook i ha rebut el suport de companyies com Patagonia, REI i, sobretot, del gegant dels béns de consum Unilever.

Altres empreses, com Starbucks i Coca-Cola, no donen suport a Stop the Hate; en lloc d'això, han anunciat que deixaran de fer màrqueting a les xarxes socials. Com si totes les xarxes socials fossin iguals.

No ho són.

Ficar Facebook al mateix sac que altres empreses només pot fer mal a empreses més petites com Snapchat o Twitter, que han intentat solucionar aquest problema de manera més activa. No és just agrupar-les al costat de la plataforma de Zuckerberg; tenen menys recursos per resistir una sequera publicitària. Com que Facebook i Google són els jugadors aclaparadorament dominants en el joc de la publicitat digital, el problema de l'odi i de la desinformació que corre per les xarxes socials és cosa de Zuckerberg.

El seu domini absolut en el negoci publicitari és innegablement la font del seu poder. Fa poc he parlat amb gent que té negocis i que confia en Facebook, i tots ells tenen por de malparlar públicament de la plataforma. Molts comparen el seu servei amb una relació tòxica.

“En realitat no els suporto”, em va dir el cap d'una empresa mitjana que aconsegueix molts dels seus clients a Facebook. Però tot i que aquest home està amoïnat pel mal que Facebook està fent a la societat, va afegir: “Continuaré fent-hi màrqueting perquè no tinc elecció”.

No tenen elecció. És per això que Starbucks no s'ha desfet de la seva pàgina de Facebook, on penja continguts per als seus 36 milions de seguidors. No culpo Starbucks ni Coca-Cola, ni ningú que gestioni un negoci, per no deixar Facebook; tots els comercials necessiten Facebook (i Instagram) per tirar endavant en l'entorn mediàtic actual.

Però jo no el necessito, ja que estic ben segura que ser a Facebook no m'ha ajudat mai. Així que ha arribat l'hora de marxar. Després d'anys d'inèrcia, i de no haver fet servir gaire Facebook, aquesta setmana vaig fer els primers passos per sortir-ne i vaig desactivar la meva pàgina personal i despublicar la pàgina professional. Ha estat un procés amb molts clics durant el qual la meva decisió ha estat molt més qüestionada pels pop-ups de Facebook del que m'hauria agradat ("N'estàs segura? N'estàs segura de debò?"). Estic molt a prop d'eliminar totes les pàgines, així com el meu compte d'Instagram, ara que ja sé què fer amb tot el material que hi viu com caixes en unes golfes digitals.

Mentre desactivava les pàgines, Facebook em va demanar per què ho feia, i vaig triar l'opció “Altres” d'un llarg menú de motius, molts dels quals els hauria seleccionat si hagués pogut triar-ne més d'un, com ara: "Em preocupa la privacitat"; "No em sento segura a Facebook"; "No trobo que Facebook sigui útil".

Aquesta columna -i la desactivació del meu compte- són la meva manera de netejar el meu món. Però dir que estic segura que Mark Zuckerberg farà el que ha de fer per netejar la resta del món seria exagerar. El preu encara elevat de les accions de Facebook i el seu control absolut de la companyia signifiquen que pot fer i que podrà continuar fent el que vulgui.

I com que no és el meu fill no puc fer-hi gaire cosa. Tot i això, espero que continuïn el camí iniciat, per molt dolorós que sigui per a Facebook, els seus anunciants i la resta de nosaltres.

Ja aquesta setmana, altres grans companyies han començat a fer canvis esperats en la política de continguts, inclosa la prohibició d'una comunitat pro Trump fora de control (Reddit) i la suspensió temporal del compte de Trump per haver difós “contingut que incita a l'odi” (Twitch).

Una de les coses que distingeix l'edat adulta és l'habilitat per evolucionar. El meu fill està a punt de fer 16 anys (els mateixos que ha fet Facebook aquest any), i també està aprenent a fer-ho. Amb això vull dir a Zuckerberg que ha de ficar els plats bruts al rentavaixelles sense que l'hi demanin, només perquè és el que toca.