Vaig ser una fan primerenca i entusiasta de Kamala Harris quan es va presentar per primera vegada a la presidència. Tenia una història personal inspiradora i un currículum impressionant. Havia estat senadora i fiscal general. Havia advocat per reduir la reincidència i altres mesures de reforma de la justícia penal, i havia demostrat que podia ser dura al Senat, on la seva manera d'interrogar va ser qualificada de "fiscalitzadora". Semblava audaç i capaç i una bona candidata a un càrrec nacional.
Però mira, em vaig equivocar. És difícil brillar com a vicepresident –com va dir John Adams, és "l'oficina més insignificant que mai ha pogut inventar l'home o la seva imaginació"–. Però Harris ha enfonsat la seva imatge amb molta facilitat.
Entre els constants canvis en el seu personal de confiança, la seva ineficàcia en matèria migratòria i fronterera, els seus índexs d'aprovació crònicament baixos i les seves massa habituals aparicions públiques empegueïdores –recordeu que Harris va decidir participar en l'esfereïdor The Drew Barrymore Show– no ha mostrat competència ni ha inspirat confiança.
A pesar de tot això, i malgrat que Joe Biden insisteix que encara pot manar, les apostes per fer de Harris la substituta del president han començat a agafar embranzida. El congressista James Clyburn, de Carolina del Sud, va dir que donaria suport a Harris si Biden abandona, proposant també unes mini primàries. "El candidat demòcrata del 2024 hauria de ser Kamala Harris", va escriure l'excongressista Tim Ryan a Newsweek la setmana passada. "És brillant, compassiva, atractiva, divertida i toca de peus a terra", va escriure, i "el més important és que es mereix l'oportunitat mostrar el seu coratge al poble americà".
L'elecció d'un candidat a la presidència no hauria de fer-se en funció que algú hagi de demostrar res o perquè "mereixi una oportunitat". Hauria d'escollir-se qui té més possibilitats de guanyar. No es tracta de fer avançar les dones, els negres o les persones d'ascendència sud-asiàtica. Es tracta de vèncer Donald Trump amb el candidat més ben posicionat i capaç possible.
Que Harris superi lleugerament Biden a les enquestes com a possible candidata substituta només demostra que el llistó està baixíssim. Les mateixes enquestes suggereixen que encara perdria contra Trump.
Els nord-americans racistes o masclistes que no votarien Harris per la seva ètnia, raça o sexe, fan vergonya. Però argumentar contra Harris no és intrínsecament racista o sexista.
Si els demòcrates es prenen seriosament l'intent de no perdre aquestes eleccions –i el més important, evitar que Trump torni al poder– han de deixar d'intentar forçar que Harris sigui el relleu i permetre unes primàries obertes. Els nord-americans necessiten un candidat que guanyi.
Copyright The New York Times
