Kamala Harris i el penya-segat de vidre
Diumenge passat Joe Biden, president dels EUA, va anunciar que renunciava a la seva candidatura a la nominació presidencial del Partit Demòcrata i va donar suport a la seva vicepresidenta, Kamala Harris, per ocupar el seu lloc i enfrontar-se a Donald Trump a les presidencials del novembre.
El canvi situa una candidata que no ha estat mai gaire popular, Harris, com a la persona que hauria de salvar un partit que encarava les eleccions amb mal pronòstic. Les primeres reaccions a la seva nominació han estat de pur entusiasme demòcrata, i fins i tot semblaria que Harris podria tenir una oportunitat real de guanyar Trump, però la forma com s'ha arribat a aquesta situació podria portar al potencial fracàs. És una història que ja coneixem: una dona que apareix de sobte i en molt poc temps ha de solucionar un embolic creat per un home o una colla d'homes. L’injust "penya-segat de vidre" (en anglès glass cliff).
El concepte "penya-segat de vidre" es refereix a les situacions impossibles en què es pot trobar una dona quan és promocionada o contractada per ocupar càrrecs de lideratge en moments de crisi profunda en una organització o empresa. Aquest concepte, que fa més de vint anys que corre, s'entén com a una extensió del més conegut concepte de "sostre de vidre", la barrera invisible que impedeix a les dones avançar a llocs de lideratge dins de les organitzacions. Les dues cares d'una mateixa moneda que tenen molta relació.
Quan una dona es troba davant d'un penya-segat de vidre té el difícil encàrrec de salvar l'organització (partit, empresa, entitat), coincidint sovint que serà la primera dona a assumir aquesta feina, convertint aquesta fita en un moment històric, una oportunitat per canviar de direcció. Aquesta dona es troba llavors davant una cornisa invisible: un pas en fals, i rodolarà penya-segat avall.
No és difícil veure com tot això s'aplica a Harris. Recentment hem vist altres casos similars en política. Se'n poden destacar alguns, com ara el nomenament de Liz Truss com a primera ministra del Regne Unit, que només entomar el càrrec, es va enfrontar a especulacions sobre el seu cessament i veure com circulaven peticions de vots de no-confiança entre el seu partit. A Espanya, Inés Arrimadas o Yolanda Díaz a escala nacional, o Reyes Maroto en la seva carrera per l'alcaldia de Madrid, en podrien ser bons exemples. Però els exemples transcendeixen l'esfera política. L'encàrrec a Montse Tomé com a entrenadora de la selecció femenina de futbol després de la crisi creada pel masclista Rubiales, o de Linda Yaccarino com a CEO de Twitter després de mesos de dràstiques remodelacions per part de Musk, són altres exemples d'un fenomen que s'estén per totes les àrees professionals.
Els reptes als quals s'enfronta Harris són majúsculs i, tot i que pugui tenir èxit davant Trump, la posició de sortida converteix aquesta tasca en gegantina. Entendre des d'on comença és fonamental per ser justos amb el seu resultat. Assenyalar els penya-segats de vidre a què moltes dones s'enfronten i que poden superar fent que sembli senzill el que és extremadament difícil, és necessari per avançar cap a unes societats més democràtiques i igualitàries. Dipositem esperança en Harris, però siguem conscients del sistema que l'ha portat on està.