Fa tot just una setmana, aquesta columna comentava la fascinació que produeixen els canvis en l’opinió pública, a compte del que s’havia registrat en la figura de Donald Trump. D’ogre a quasi vencedor in pectore de les eleccions, per mèrits propis. Però això era fa una setmana, i en política, una setmana pot ser un sospir o una eternitat. Fa vuit dies comentàvem que aquests canvis en l’opinió pública acostumen a ser graduals, però de vegades passen de manera més abrupta.
I és que dilluns passat, l’enfrontament era entre un Trump en ascens i un Biden en declivi, però la situació actual ja no té res a veure amb aquella. El candidat demòcrata ja no és Joe Biden, sinó la que ha estat la seva vicepresidenta durant aquests tres anys i mig, Kamala Harris. El que podia semblar, d’antuvi, una solució de compromís per sortir del mal pas, es revela (però només una vegada s’ha pres la decisió) com una idea feliç, carregada d’avantatges. D’entrada, es passa d’un candidat a la reelecció a una candidata nova de trinca: se li pressuposa continuisme respecte de Biden, com és lògic, però a la vegada suposa un canvi substancial: en cas de sortir elegida, seria la primera dona presidenta dels EUA. I, a més, la primera presidenta negra. Al costat de l’home blanc vell que era i representava Biden, són valors que donen mil cavalls de força a la candidatura de Harris.
El canvi, a més, implica un nou repartiment de rols que els demòcrates, i els seus creadors d’opinió, han aprofitat de seguida: ara, l’únic home blanc vell que queda damunt l’escenari és Trump. Ara és a ell a qui se li pot retreure, als seus setanta-vuit anys, que és massa vell per aspirar a la presidència. D’acord, se’l veu en forma i la seva reacció (enèrgica, quasi furiosa) a l’atemptat que va patir el va mostrar pletòric. Però això no vol dir que no pugui minvar en poc temps, com li va passar a Biden. I a més, fins i tot aquell atemptat i la imatge que hi va donar Trump (que van ser rebuts, per descomptat, amb el qualificatiu d’històrics) ara ja semblen llunyans, remots, menys significatius i determinants del que havia semblat que havien de ser.
A més de la llum de gas a Trump, però, l’arribada de Harris a la cursa electoral sembla haver generat llum pròpia. El partit i els seus principals dirigents, les seves figures més imponents, des d’Obama fins a Hillary Clinton passant pel mateix Biden, han tancat files al seu entorn, les enquestes l’han saludat somrients i ella mateixa ha protagonitzat un canvi de percepció espectacular: de segona figura grisa i empetitida pel protagonisme de Biden, que era com se la veia fins fa pocs dies, a candidata amb un discurs potent, ben articulat i incisiu, capaç d’enllaçar amb el record de la il·lusió que va despertar l’anomenada obamamania –no amb aquella il·lusió, però sí amb el seu record. L’error de Trump –que sempre serà Trump– tractant-la de boja també és molt gran. Veurem què passa, però el duel, com diu el tòpic, es presenta apassionant.
