1. Fa just una setmana, encara es deia que les eleccions presidencials dels Estats Units serien un frec a frec entre republicans i demòcrates. La realitat de les urnes és que Donald Trump va arrasar. A aquestes altures estem tips i cuits de sentir anàlisis de tota mena, entenimentats, apocalíptics o saberuts. Al meu entendre, tot plegat es resumeix en una dada. El 2016, Donald Trump va aconseguir 63 milions de vots populars. El 2020 va obtenir 74 milions de vots. El 2024 l’han votat 73,5 milions de nord-americans. És a dir, el suport a Trump és allà mateix. Els delictes no el penalitzen i la seva campanya basada en la bandera, la valentia al moment de l’atemptat, l’ús de xarxes socials i el populisme desvergonyit (la frase curta i sense embuts, la canya a l’immigrant i la promesa d’un món millor) li han tornat a donar la presidència. Després de tres eleccions seguides, les xifres demostren, sobretot, que el seu èxit o fracàs depèn del paper del contrincant.
2. I aquí arriba una segona dada tan simple com significativa. Contra Hillary Clinton, Trump va guanyar. Contra Joe Biden, Trump va perdre. Contra Kamala Harris, ha tornat a guanyar. La pauta explica, ras i curt, que el trumpisme contra una dona guanya. Contra un altre home, perd. Barack Obama va fer història sent el primer president negre. Als Estats Units es resisteixen, en canvi, ben entrats al segle XXI, a tenir una dona al capdavant del país. De moment. La CNN va posar xifres a aquesta afirmació que podria semblar de pa sucat amb oli. Els homes llatinoamericans que el 2020 havien votat majoritàriament a favor de Biden, un 23% més que el seu rival, ara han votat a favor de Trump, un 12% més que a Harris. És la clau. I les dones hispanes què han votat? Si fos per elles, hauria guanyat Kamala, però també han votat menys al partit demòcrata que ho van fer el 2020 i el 2016. La dada més preocupant per a Harris arriba en el vot del jovent del conjunt de tots els nord-americans: com més jove, més vot republicà. Una tendència cap a la dreta més dretana que és un avís per al que passarà d’aquí a quatre anys. Esclar que, aleshores, Donald Trump ja no serà una opció com a candidat.
3. Admetent que Kamala Harris, dona i negra, no ho tenia fàcil, quins han estat els seus pecats polítics? Primer, haver estat una vicepresidenta gairebé invisible durant el mandat de Biden. Amb un president que feia catúfols i amb el món ple de conflictes que miraven de reüll als Estats Units, el perfil baix de Harris no l’ha ajudat gens a l’hora de la veritat. Al contrari, ha estat un llast. Segon, la reticència a plegar del tossut Biden, que no es va rendir fins al 21 de juliol, va fer que Kamala Harris entomés una cursa massa curta cap a la Casa Blanca. Amb tres mesos de campanya, s’ha dedicat més a tapar forats que a dur a terme una estratègia ben travada i articulada. No és estrany que els Estats frontissa s’hagin pintat tots de color vermell. I tercer: no s’entén gaire que una dona preparada com ella, una fiscal que no s'arronsa, amb bons dots comunicatius, amb les grans capçaleres editorials del país donant-li suport, es mullés tan poc en tantes ocasions i sobre tants temes. Al final, per voler quedar bé amb massa gent i per no ofendre col·lectius, ha estat tova en gairebé totes les qüestions. D’una ambigüitat calculada –mal calculada–, perquè se li ha girat en contra. Per posar un sol exemple, delicat, no ha acontentat ni als propalestins ni als israelians. En aquest món, quan no ets ni carn ni peix, en unes eleccions hi tens poc a guanyar i molt a perdre. La nit que, a l’entrevista a l’ABC, li van preguntar a Kamala Harris què faria diferent de Joe Biden, va regalar la victòria a Trump. Podia dir qualsevol cosa, menys la que va respondre: “No se m’acut res”. Quin paper d’estrassa. Així els ha anat. Perdó, així ens ha anat.
