La candidata demòcrata a la presidència dels EUA, Kamala Harris, ha intentat fixar posició sobre el conflicte entre Israel i Palestina sense fixar-la, és a dir, mantenint una postura ambigua sobre aquest tema. D'una banda, es declara partidària de la solució dels dos estats i promet “no guardar silenci” davant del patiment dels palestins en cas de sortir elegida. D'una altra, en la seva esperada primera entrevista com a candidata —concedida a la CNN després de retardar-la segurament massa— es ratifica en el compromís de mantenir el subministrament d'armes i el suport militar dels EUA a Israel. I a la convenció de Chicago que la va confirmar triomfalment com a candidata, a l'escenari del United Centre, es van sentir les paraules dels familiars d'un ostatge nord-americà de Hamàs, capturat el passat 7 d'octubre, però no les d'una representant de la comunitat palestina als EUA, que en algun moment es va donar per segur que tindria el seu torn, però no va ser així.
Tot plegat situa Harris en una posició continuista respecte de l'administració Biden, cosa bastant lògica si no s'oblida (de vegades sembla que s'oblidi, intencionadament o per pur presentisme) que n'ha estat la vicepresidenta. Ara bé, pot acabar sent una posició massa tèbia per convèncer els votants musulmans, que poden ser decisius per a les aspiracions de la candidata. L'atenció de mitjans i analistes es concentra a Michigan, un dels estats clau del procés electoral (és on tenen la seu les tres grans fàbriques d'automòbils: Ford, Chrysler i General Motors), amb una població musulmana que tradicionalment vota demòcrata, però que se sent cansada d'esperar alguna cosa més que les bones paraules que han obtingut dels anteriors presidents d'aquest partit, fossin Clinton, Obama o el mateix Biden. La ciutat de Dearborn, de 110.000 habitants, és considerada un centre cultural de la comunitat musulmana dels Estats Units, i podria convertir-se en la ciutat clau dins l'estat clau que és Michigan. L'alcalde de Dearborn, el demòcrata Abdullah Hammoud, va declarar fa poc: “Som una ciutat global en què gairebé el 55% dels residents som d'origen àrab”. I va afegir, per a més claredat: “Per a molts de nosaltres, parlar del que passa a Gaza és parlar de la nostra família, dels nostres amics”.
El que passa a Gaza és un genocidi, perpetrat pel govern ultradretà d'Israel, que (a poc més d'un mes del primer any dels atacs terroristes de Hamàs contra Israel, que van desencadenar l'ofensiva) ha causat més de quaranta mil morts. Lluny de considerar satisfet el seu afany de revenja, Netanyahu ha anunciat més del mateix, ara a Cisjordània, mentre flirteja amb la possibilitat d'una guerra regional amb el Líban i l'Iran. La resposta que rep el bany de sang sionista per part de la comunitat internacional, encapçalada pels EUA i personificada fins ara en Biden i el seu secretari Blinken, és tèbia. I és ben possible que, d'aquí al novembre, Harris hagi de moure's cap a un posicionament més nítid i sobretot més contundent, si vol convertir-se en la primera dona, i a més negra, a ser presidenta dels EUA.
