Avui, dilluns 3 de juny, fa cent anys que va morir Franz Kafka, a causa de la tuberculosi, a un mes de fer els 41 anys. Juntament amb Marcel Proust i James Joyce, Kafka forma la tríada dels autors de referència de la literatura occidental del segle XX, els tres grans enformadors. No “els millors”, perquè la literatura no es produeix per cap lògica competitiva. Però sí que, com en tot a la vida, hi ha persones que veuen allò que els altres no han vist i ho il·luminen. Podem recordar que Proust va morir als 51 anys, també d'una malaltia respiratòria, i Joyce un mes abans de fer els 59, a causa d'una peritonitis derivada d'una úlcera perforada, que a la vegada tenia l'origen en el seu alcoholisme.
Aquesta mania de mirar a quina edat havien fet els grans escriptors determinades coses (per exemple, morir-se), la tenia Elias Canetti, un altre dels noms importants de la literatura europea del nostre temps. Canetti fa una lectura dels tres autors a partir d'una idea que em sembla incontrovertible. Afirma que l'home modern té tres preocupacions fonamentals: l'herència (el passat), el dia d'avui (el present), vist en la seva unitat, separat dels altres dies, i el futur, on –a diferència de les dues preocupacions anteriors– res no ens és donat ni conegut. Canetti afirma que Proust és un escriptor que treballa el passat, mentre que Joyce indaga el present i Kafka és capaç del més difícil, que és pressentir i explicar una idea del futur. La literatura li permet a Proust intentar comprendre el passat com un tot, mentre que la simultaneïtat, sovint terrible, de les nostres vides com a ciutadans de la modernitat (la percepció que tot succeeix a la vegada, de forma caòtica i conflictiva, sense que importi res d'abans ni de després) la narra Joyce fent que la seva magna novel·la Ulisses transcorri als carrers d'una ciutat concreta, Dublín, en un dia també concret, el 16 de juny de 1904.
Kafka, en canvi, es fa càrrec d'una certesa sobre el futur que Canetti expressa així: “Una catedral de vuit-cents anys d'antiguitat pot caure aquesta nit, i demà ja ningú en sabrà res [...] Totes les destruccions pertanyen al futur, totes les relíquies al passat. No hi ha cap por que no pugui fer-se realitat; tot pronunciament pot, en certa manera, ser considerat profètic”. Gosaríem afegir-hi que Kafka ha explotat com pocs el neguit de l'espant i el del ridícul, com ens mostra, respectivament, en peces com A la colònia penitenciària i Informe per a una acadèmia. Per això també és un humorista, com va subratllar Gabriel Ferrater.
I potser per això, durant un temps, va voler escriure de nit. Pietro Citati (en traducció d'Anna Casassas) l'imagina així: “Havia llegit, en una Història del Dimoni, que, entre els habitants actuals del Carib, qui treballa de nit és considerat creador del món [...] Es va imposar aquesta disciplina: s'asseia a l'escriptori a les deu del vespre i se n'aixecava a les tres, de vegades a les sis. Escrivia mentre era fosc, en el silenci, en la solitud i en l'aïllament, mentre tots els altres [...] dormien”.
