Dimecres, la consellera de Drets Socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo, compareixia a petició pròpia al Parlament per parlar de l'escàndol que ha envoltat la reclamació de la Generalitat a milers de famílies de pagaments indeguts vinculats a la renda garantida de ciutadania (RGC). Aquesta és l'última xarxa de seguretat per a les persones a Catalunya que no tenen prou ingressos per viure i han exhaurit altres vies, com l’atur o les prestacions no contributives, i han demanat ja l’ingrés mínim vital (IMV).
Aquesta reclamació no és nova, s’ha fet també, des de la seva creació, a molts beneficiaris de l'IMV i rendes mínimes d’altres comunitats. L’exigència que tornin els diners que suposadament han cobrat de més respon principalment a dos motius. En primer lloc, al fet que el càlcul de l’ajut es fa en funció no del que cobren ara, sinó del que van cobrar l’any passat. Si aquest any han ingressat més que l’anterior, en cada pagament mensual s’estarà generant automàticament un ingrés indegut. En segon lloc, a la falta de coordinació entre l’IMV i, en aquest cas, el complement de la RGC. Sense entrar en els detalls del laberint burocràtic que suposa obtenir aquests ajuts, cal tenir en compte que, abans de sol·licitar la RGC, hem de demanar l’IMV. Aquest últim ajut probablement tardarà molts més mesos que la RGC a resoldre’s i llavors es concedirà amb efectes retroactius. I, per tant, s’hauran generat automàticament uns pagaments indeguts pels mesos que hem cobrat la RGC.
Amb la llei a la mà, l’Estat té potestat per reclamar aquests pagaments. Però no podem obviar que es deuen a un mal disseny d’aquestes prestacions i a una falta d’agilitat i de coordinació entre administracions. I les conseqüències recauen sobre famílies que es troben en una situació de vulnerabilitat tan gran, que no poden cobrir les despeses més bàsiques ni estalviar. Kafka n’hauria escrit una novel·la, d’això: la ciutadana sense recursos a qui una burocràcia sense rostre li exigeix uns pagaments que no entén.
És difícil reclamar uns pagaments indeguts quan la informació sobre què es cobra de la prestació varia periòdicament, d'acord amb actualitzacions i aplicacions de complements, i sense informar degudament les persones de quants diners reben i per què. La responsabilitat ciutadana ha d'anar acompanyada de transparència i explicacions de l’administració.
Al Parlament, la consellera va parlar d’una amnistia a 3.500 persones, aquelles que es troben en situació de vulnerabilitat i no han actuat de mala fe. I també va parlar de millorar en la gestió de les prestacions socials, fent-les més àgils i transparents. Aquesta és l’única manera de redreçar el problema de fons: no són uns ciutadans sense escrúpols, sinó unes administracions sense eines adequades per processar dades i donar explicacions. I les conseqüències d’una administració kafkiana van més enllà d’aquests ajuts socials: augmenten la desconfiança de tota la ciutadania cap a tots els poders públics.
